EL PARE LLUC TORCAL, EX-ALUMNE, FÍSIC I PRIOR DE POBLET
Escrit per Escola Pia   


Nascut el 5-X-1971 a Sant Cugat, és llicenciat en Ciències Físiques per la Universitat Autònoma de Barcelona (1994) i a Roma va fer-hi la            llicenciatura  dFilosofia  a la Gregoriana (2003) i el  batxiller en Teologia per l’“Angèlicum” (2004).

Escollit Secretari General del Capítol General de l'Orde Cistercenc (2005) i del Sínode de l'Orde Cistercenc, a més fa de director acadèmic dels Cursos de Formació Monàstica del Col·legi Sant Bernat a Roma i és el cap d'estudis de l'Escolasticat del Monestir de Santa Maria de Poblet, un monestir del Cister fundat el 1150. Si en voleu saber més, cf. el

web <www.poblet.cat>. Membre del projecte STOQ (Science, Theology and The Ontological Quest). Col·labora en les revistes Poblet (on dirigeix la secció Les ciències i la fe cristiana), Liturgia y Espiritualidad, Qüestions de Vida Cristiana i ha publicat alguns articles de caràcter científic en els volums de la sèrie STOQ. Com a Prior de Poblet des del 2007, m’explica que és qui té més responsabilitat després de l’Abat, perquè s’encarrega de distribuir els treballs entre els monjos. El pare Lluc m’explica que, de petit, va anar a l’escola Tagore (que després es va anomenar  Ramon Fuster) de Bellaterra abans d’estudiar a l’Escola Pia, que no era pas religiosa.  


 —Es va educar en una família religiosa catòlica practicant?

—No.

Quan va decidir estudiar física nuclear?

—Jo vaig estudiar Física; això de “nuclear” ho afegeixen alguns amics. Ara estic fent un treball de mecànica quàntica. Vaig decidir-m’hi l’any del COU. De tota la vida que havia volgut fer Química i vaig anar a l’Institut Químic de Sarrià a matricular-me i, amb els papers a les mans, vaig decidir que allà no hi entrava i que me n’anava a Física. En aquell moment no sé què va passar, que no ho vaig veure gens clar i vaig dir que allò no era per a mi i que anava a fer Física.

Va ser un bon estudiant?

—Això diuen... Com anècdota puc dir que el meu pare em va castigar un dia a obligar-me  a sortir perquè deixés d’estudiar...

—Stephen Hawking, en el seu llibre recent El gran disseny, assegura que Déu s’ha fet innecessari i que no cal la divinitat per entendre el món. Vostè què hi diu?

—El fet d’existir no té fonament per si sol. Hi ha d’haver alguna cosa que doni l’existència. L’univers global no se sustenta per si sol, sense cap divinitat. L’Univers físic, però, no necessita Déu com hipòtesi que l’expliqui, que expliqui la seva formació física. Per això, no podem confondre el Big-Bang amb la Creació. El Big-Bang, com a inici de l’univers físic, és la teoria d’una gran explosió, d’una certa cosa que fluctua, i això no té cap relació directa amb Déu. En canvi, la Creació és la donació de l’ésser, de l’existència. Allò que fluctua i origina el Big-Bang, ja és quelcom, ja és, doncs, creació. De fet, cal dubtar de qui converteix la ciència en l’únic criteri de veritat, en l’explicació única i exclusiva de tot. Aleshores la ciència esdevé cientisme pur. En aquest punt, com en tants d’altres, ciència i religió són visions complementàries.

—Hi ha alguna relació entre la Física i la Religió?

—No hi ha cap relació directa entre la Física i la Religió. La Física ens ajuda a entendre coses, però els físics no podem entendre ho tot, només amb la nostra ciència. Els científics han tingut la pretensió de voler donar explicació científica a tots els fets quan això és impossible. La religió ofereix al creient una visió  global de la realitat però sense dir-nos com estan fetes les coses físicament. Ens parla de Déu, l’home i el món, des del punt de vista de la seva relació última, del seu sentit. Apuntem que quant a la religió, cal entendre que el cristianisme i la religió no és el mateix, ja que per religió s’entén una sèrie de pràctiques que l’home crea per unir-se a la divinitat; en canvi, el cristianisme és tot el contrari: Déu fet home, va baixar a la Terra i ens convida a seguir el Crist, introduint una novetat extraordinària.

—Així, doncs, vostè afirma que ser Físic i creient alhora és compatible?

—Sí, és totalment compatible.

A quina edat va decidir fer-se monjo?

—Decidir, decidir..., als 19 anys, però jo ho sabia des dels 17. I vaig entrar a Poblet l’agost de 1995 amb 23.

 

M’explica que no el va influenciar ningú a l’hora de prendre aquella decisió, que va fer el noviciat i els primers estudis al mateix monestir, però que després el van enviar a Roma cinc anys i mig... I que encara fa el doctorat en filosofia. Li pregunto per la vida monacal. Es lleven a  les 5 menys deu per resar Matines, a les 6 lectura personal de la Bíblia (Lectio Divina), a les 7 pregària comunitària de les Laudes, a les 8 Eucaristia i a les 9 esmorzar. Després treball de la comunitat fins a ¾ d’una. A la una, pregària del migdia, dinar i una mica de descans. A 2/4 de 3 torna a recomençar el treball fins  a les 5. A 2/4 de 6 nova Lectio Divina, a 2/4 de 7 vespres i a les 7 sopar.  A 1/4 de 9 lectura de la Regla de Sant Benet i pregària de Completes. A les 9, qui vol pot anar a dormir. Aquest horari varia una mica els diumenges.

 

Els treballs comuns es distribueixen?

—Sí, hi ha diverses tasques a fer, des de la hostatgeria fins a la Biblioteca; hi ha qui s’encarrega del noviciat, això és, de la formació dels monjos joves, qui de l’administració de la casa, del manteniment, de la neteja del monestir, de la bugaderia...

—Els monjos tenen fama  de seguir els batecs del món millor que des de dins del món;  com veu vostè la societat?

—Així, en general...? La nostra societat té problemes, és clar, però no sé si n’hi ha hagut mai cap que no en tingués. Estem rebent maneres noves d’entendre què és l’home i què és el món, pervingudes d’altres cultures en un diàleg constant,  cosa que provoca que almenys la gent hagi de reflexionar, de pensar i d’arribar al fet que  moltes vegades segurament no l’encertem . El problema més gran potser són les ideologies que eviten que hi hagi un diàleg de veritat. Hi pot haver qui s’aferri a una postura, a vegades críticament, sense haver-la pensada, sense haver-la reflexionada: aquella és la seva i d’allà no es mou. Els diàlegs, de vegades, més que un diàleg són expressió d’un reguitzell d’opinions, cadascú la seva, i no es construeix realment un camí de veritable concòrdia, de creació de societat real; de fet, construir costa perquè, de diàleg veritable, no n’hi ha. I aquesta constatació general es troba a molts nivells, des dels estudiants fins als polítics. Fins i tot els monjos també podem patir-la, perquè nosaltres provenim d’aquesta societat. Si acceptes coses sense pensar-les, quan et diuen que poden ser d’un altre color,  trontolla el teu sistema de seguretats...

—Quin canvi creu que hi ha d’haver per afavorir la igualtat en el món?

—Bé, una bona cosa seria intentar realment de dialogar, estar amb el cap obert a la presència de l’altre o en la manera de pensar l’altre, a tota la riquesa que l’altre aporta a la vida de cadascú, perquè, si això es valora, evidentment les desigualtats es tallen de soca-rel i així veuràs l’altre com allò que és; ja no el consideres desigual, ni inferior ni superior, sinó com un altre “tu” i un com tu que també has de respectar i que et pot donar molt més del que tu segurament podràs donar-li. Des d’aquesta lògica les coses canviarien perquè resultarien evidents sense necessitat de lleis ni estructures que creen desigualtats. Per exemple, si ens poséssim d’acord tots plegats a deixar de menjar un producte produït en base a l’explotació infantil, segurament se superaria l’explotació perquè es deixaria de vendre aquest aliment. La responsabilitat de la societat és de tots. Les lleis han de donar directius més generals, però ens hem avesat que  ens ho hagin de legislar tot. I acabem confonent el que és la llei amb el dret.

Hi ha algunes coses que enyori de la seva vida abans d’ingressar al monestir?

—No; de fet moltes coses que pensava que ja no faria més, les he pogudes fer. L’única cosa que no he fet des que vaig entrar és anar a esquiar, però tampoc ho enyoro gaire. La relació amb la muntanya també la continuo tenint: es pot caminar per aquí i alguna vegada anem a fer una setmana pels Pirineus. Enyoraria, en canvi, moltes més coses d’aquesta vida  d’ara, si no la tingués, que no pas de l’altre.

Va poder anar  a la consagració de la Sagrada Família pel Papa?

—No. Hi va anar l’Abat i set monjos més. Els altres ho vam veure per la televisió. Va ser pràcticament l’única vegada que vam veure la televisió. No la veiem mai. Però crec que va ser molt bonic, la Sagrada Família, les llums...

—Alguna experiència  o vivència més que vulgui comentar-nos?

—El seguiment de Déu en la vida monàstica, haver descobert Déu. Vaig veure molt clar que Déu volia que fos monjo a Poblet. Conèixer Déu, el seu amor mitjançant el servei a la comunitat, uns germans que Déu m’ha donat i poder cercar  Déu junt amb ells, junt amb aquestes persones concretes. Tot això és el nucli de la meva vida. La  recerca de conèixer cóm són les persones, el món, conèixer el món físic... omple. També a través de la Filosofia recerco el pensament sobre l’home...

—Què recorda més del COU “Jaume Bofill” i de la nostra Escola?

Recordo tot el temps de BUP i COU com una etapa important de la meva vida: de molt de creixement. A l’Escola hi havia un nivell de formació molt elevat i s’hi podia aprendre molt: també des del punt de vista humà, no només de continguts. Jo que venia d’una escola enmig del bosc, aquell temps em a fer descobrir l’encant de la ciutat, el brogit de la gent, les multituds... Especialment, però, l’any de COU el recordo amb gran afecte: un any ple de reptes i alhora de grans propostes: hi vaig aprendre a estimar tant la Física com la Filosofia, d’òptims professors i, alhora, a fer créixer la meva fe. Les bases del desenvolupament posterior de la meva vida... Gràcies.

 

                                   Carol Costa i Nebreda (1r Batx.)