L’escriptor José Cruset
Escrit per Servei Informàtic   


Unas pasaron azules,
misioneras de añoranza,
otras, blancas, por los mares
de
l cielo como las barcas.
La que llevava tu nombre
cruzó más allà del mapa...

José Cruset

 

Al llarg dels darrers mesos, com a preludi del centenari del nostre centre, que ja s’acosta, s’ha anat glossant a les pàgines d’aquesta revista les vides d’alguns ex-alumnes. La majoria d’ells han estat personatges d’actualitat que encara ara desenvolupen les seves tasques. No hem d’oblidar, però, la presència de moltes altres persones que han passat per les nostres aules, que ja no hi són i mereixen ser recordats.

 


És el cas de l’escriptor José Cruset i Porqué, poeta, que va néixer també  fa gairebé cent anys, l’any 1912, a Esplugues de Llobregat. La seva vida acadèmica fou plena de canvis. Primer estudià a les Escoles Franceses situades al carrer Sepúlveda de Barcelona. Un aprenentatge que el marcà tota la vida: més endavant seria professor de francès i sovint  faria referència a aquests anys en els seus poemes. Posteriorment, es traslladà a Vilanova i la Geltrú, on començà a estudiar intern al centre dels Escolapis conegut amb el nom de “Colegio Samà”, on hi anà entre 1921 i 1927 i on va viure de prop, per primera vegada, la mort d’alguns éssers estimats. En primer lloc, la seva mare, que traspassà l’any 1926, quan ell tenia només catorze anys. Amb el temps, i com ell mateix explicava, aquesta mort seria la raó de la seva entrada al món de la poesia. Aquest sentiment poètic, però, no cristal•litzaria fins l’any 1944 amb la publicació del poema Las nubes entreabiertas a la revista “Entregas de poesia” promoguda per Juan Ramón Masoliver. Abans, però, una altra mort: la d’Ignacio Maria, company seu d’escola que morí en el pati de l’escola Vilanova mentre jugaven i a qui, més endavant, dedicaria un poema.
    Acabats els anys d’infància, es traslladà a Barcelona amb la resta de la família per tal de cursar  el batxillerat i entrar a la Universitat. Va ser llavors, l’any 1928, que entrà a les aules de l’anomenat  Real Colegio de Nuestra Señora de las Escuelas Pias, al carrer Diputació. Només hi va estar un any, però la seva estada aquí deixà una empremta inesborrable en el seu record. Immediatament després ingressà a la Universitat iniciant els seus estudis de Dret entre 1929 i 1934. Aquells anys, en els quals alternava les classes universitàries i el  treball de professor de francès en algunes escoles privades, van ser uns anys de formació acadèmica, però, sobretot, van ser uns anys d’intensa formació literària. La universitat d’aquell temps era un espai d’intercanvi cultural. Prova d’això és la relació que inicià en aquells anys amb Salvador Espriu (que anys més tard li dedicaria el seu conte titulat Tres sorores) o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre d’altres, com Guillem Diaz-Plaja, també exalumne de la nostra escola. Durant aquests anys va descobrir la figura de Pedro Salinas a través del llibre La voz a ti debida, del qual prendrà l’intimisme propi d’aquest poeta de la generació del 27. Malauradament, arribà la guerra. Durant el temps que durà el conflicte treballà a Reus com a professor de Francès. Va ser cridat a files, però, degut a una lesió al braç produïda per una caiguda quan era nen, va ser destinat a l’administració: allí es trobà treballant casualment amb els seus amics Salvador Espriu i Joan Antoni Maragall, tot  convertint-se cada jornada en una tertúlia artístico-literària.
    Finalitzada la guerra, anul•lades les oposicions que havia fet abans de la guerra, més per necessitat que per vocació, es veu obligat a exercir d’advocat amb un company dels Escolapis de Barcelona. Aquesta feina, però, li permeté iniciar el seu itinerari poètic. Tot just un any després d’haver publicat Las nubes entreabiertas, publicaria Novia de marzo (1945) dedicat a la pintora Rosario de Velasco. Immediatament després, l’any 1946 publicaria Segundo amor perdido, seguint la línia de l’intimisme de Salinas i allunyant-se cada cop més de la mort per apropar-se a l’amor que marcarà gairebé la totalitat de la seva poesia. A partir d’aquí, la seva presència en el món literari barceloní serà constant. El 4 de desembre de 1951, poc després d’haver iniciat una relació epistolar amb el poeta Pedro Salinas, aquest mor i Cruset li dedica un sentit poema titulat: A Pedro Salinas, en su muerte. Dos anys després, apareix  Sombra elegida (1953), finalista al Premi Ciutat de Barcelona 1952, que guanyà Gerardo Diego, bon amic seu. Seguiren a aquestes obres moltes altres. En prosa cal destacar els reculls de contes El otro dinero (1957) i Hermano ladrón (1959), a més dels articles setmanals que escrigué al diari “La Vanguardia” entre 1963 i 1981. Aquestes col•laboracions (articles d’opinió, semblances biogràfiques i entrevistes il•lustrades per la seva esposa Núria Bordas) foren aplegades en diversos volums: Personajes definitivos (recull de biografies, 1964), Los ojos del corazón (recull d’artícles d’opinió, 1966) i Valores de mi tiempo (recull d’entrevistes, 1970). De totes maneres mai no abandona la poesia, doncs Cruset, per davant de tot, era poeta. Publica, doncs, La niebla que ha quedado l’any 1958 i tot just dos anys després La infinita manera, Premi Ciutat de Barcelona 1960 de poesia castellana.
A partir d’aquest darrer volum, no tornarà a publicar cap altre llibre de poesia  —tot i que no deixarà mai de conrear-la— fins l’any 1991, amb l’aparició de Poesía anterior, la recopilació de la seva obra poètica completa a més d’algunes composicions inèdites. Tot i això, durant aquells gairebé trenta anys des de La infinita manera fins Poesía anterior la seva ment creativa no descansà mai, explora nous camins. S’endinsa en el complex món de l’hagiografia amb el llibre San Juan de Dios, una aventura iluminada, premi Aedos de biografia 1957, que tingué un èxit rotund i fou traduït a tres idiomes diferents. Fou tan gran l’expectació causada que, amb els anys, es rodà una pel•lícula titulada San Juan de Dios: el hombre que supo amar (1978) basada en la seva obra i que tingué com actor protagonista Timothy Dalton. Però no acabà aquí la seva presència en els mitjans. Durant uns mesos de l’any 1964, a les primeries de la televisió espanyola, ocupà un espai televisiu setmanal sota el títol de Lección de ocio. Malgrat això, aquesta no va ser la seva  darrera experiència televisiva, perquè redactà alguns guions per a serials televisius, gènere que tan sols havia experimentat radiofònicament a Radio Barcelona anys enrere.
Finalment, després d’una brillant carrera literària, morí a Premià de Mar l’any 1998. El seu record va ser perpetuat per la seva fidel companya Núria Bordas que reivindicà la figura del seu marit fins la seva mort l’any 2008, després d’una llarga malaltia que engolí els seus noms i el seu record fins a dia d’avui.
                    Bernat  Puigdollers, exalumne