Entrevista amb el pare Josep M. Balcells, exSuperior General de l’Escola Pia

 

 

—Què recorda d’aquell temps?

Que érem una gran família d’aquelles patriarcals. Sense fer distincions. Tothom anava de cara a la feina, cadascú a la seva. Era l’Illa del sol. Des de la porteria fins al cap damunt: un dream time... Ens vàrem dedicar a fer créixer el col·legi, el “nostre” col·legi, a fer-lo créixer qualitativament i quantitativament. Des dels menuts de tres anys, “maternal” en dèiem, en endavant, triplicant-ne les “línies”. Érem més aviat tots joves i l’impuls de la joventut ens va portar a cotes de qualitat. No sé què en pensen els que van passar pel “nostre” i “seu” col·legi, però jo en tinc un record afectuós; a tots una abraçada. Cap més col·legi ha estat tan “meu” (i això sé que també  ho pensa l’esplet dels qui hi van col·laborar aleshores: pregunteu-los-hi!). Tots ens vàrem “vocacionar” i “professionalitzar” a la vegada. Treballàvem amb il·lusió, aquesta és la veritat.

 

—Què ha canviat des d’aleshores?

Mireu, jo no tinc massa temps per escarxofar-me en els records. Tinc passió pel que faig. I ho visc portat per les ales del present. No fa gaire ens vàrem retrobar; feia 30 o 40 anys que no ens vèiem. Va ser emotiu reveure’ns després de tant de temps. Llàstima dels periodistes gràfics. Ho tornarem a fer ara amb motiu dels cent anys. Començaren a florir en la casa les professores. Elles hi varen posar el toc femení, sense el qual no hi ha massa possibilitat d’efectiva educació. Aleshores —i ara— l’educació, com la llengua, és maternal o no és.

 

—I vostè com   en va sortir?

—Vaig sortir-ne enamorat de ser escolapi en actiu. Vàrem iniciar les reunions amb els pares i vam fer entrevistes personalitzades. No sé on van anar a parar aquelles llibretes on seguíem l’evolució de cada minyó. En Fullat, tot un “doctoràs”, em va orientar cap a la crème de la pedagogia del moment, que intentava de repescar allò tan esplendorós de la pedagogia d’abans de la guerra: Alexandre Galí, Escola del Mar, Blanquerna... Allí també vaig conèixer en Pau López. (Ai, les guerres les perdem sempre tots: pretesos guanyadors i pretesos vençuts): “Trobades de Pedagogia”. Vaig empalmar-hi i no sol. N’érem, si no m’erro, tres o quatre més. (I això ho dic baixet: no ens pagaven res per reunir-nos els dissabtes al matí. Pura vocació. Queda dit, suau, suau, un murmuri). Altres temps, altres valors? Aquest és el meu enyor: el país lliscava a tota pala abans de l’infortuni... Millor mirar endavant, o si no et “salidifiques”, ja ho he dit bé, no llegiu solidifiques, que també podria ser una altra lectura.

 

—Quant de temps va estar a Diputació? Ha canviat molt, vostè, des d’aleshores?

Jo sóc el que vaig essent cada dia. La vida es fa i es desfà anant “endavant i amunt” (cita implícita). Els col·legis (tots, blancs i grisos, res de negres) es valoren pels seus fruits. No és l’arbre. Mireu els fruits. Jo vaig ser-hi des del 58 al 67. Era el Prefecte de Primària. Els qui aleshores eren els petits de la casa els sobtarà aquest centenari. Eren altres temps, amb altres noms i denominacions, però l’esperit hi era, vaja si hi era! Jo puc declarar-ho davant de qui sigui. Els temps, bons o dolents, no són comparables. Diguem-ho clar i català: són incomparables. D‘aquells en dono fe. Ja ho deia un que en sabia: jo sóc jo i les meves circumstàncies. Ep, que no som tan in-dependents com ens pensem o podriem semblar. No ens fem il·lusions: a pencar, a pencar.

 

—Vostè des de l’any 1970 ja va formar part de l’equip de la Congregació Provincial. Amb la Llei General d’Educació  d’aquell any, tinc entès que van planificar un  gran Centre de COU, que seria el “COU Jaume Bofill” i dos altres grans centres, un de Batxillerat aquí, a Diputació, i un altre de Formació Professional a Sarrià. Per què ho van fer així?

—Tothom acostuma a criticar les Lleis d’Educació. Els catalans som uns criticaires de mena. Nosaltres (també en plural) vàrem aprofitat la Llei Villar i Palasí (1970) per promoure una empenta pedagògica i educativa; totes dues  van unides o, per separat, no acaben de funcionar. Ja ho has dit: planificació, concentració per cercar la qualitat (avui se’n diria l’excel·lència, el nom no fa la cosa, des de segles...). Vàrem reformular la pedagogia que fèiem amb una pedagogia que tingués les idees pedagògiques al cap i al cor;  de no fer-se així, aquella, no té cap, és clar, ni peus. La pedagogia sempre li donen el to adequat els educadors. Si no hi ha educadors, ja pots canviar el sistema: la cosa no acaba de rutllar. N’hi hauria d’haver quatre, de pilars educatius: primer, la família (insubstituïble, deixeu-m’ho dir), la bona escola (que la secunda literalment), només, tu, jo que en som tant beneficiaris com actors (en sentit primordial) i, darrerament, però essencialment, la mateixa societat, la civis, la ciutadania. No sé si sabeu que alguns utòpics —jo entre ells— ja parlem de “ciutat educativa”. ¿Barcelona, ho és? Almenys uns esforçats encara hi somnien. Us hi apunteu? Es paga en espècie. Trinco, trinco: pencar, pencar...

 

—En el fons, vostès van  seguir l’esperit del Concili Vaticà II. Quins resultats van obtenir?

—Guardo com una relíquia un volum desenquadernat (per ús i abús volgut) que es titula: “Concili Vaticà II. Constitucions, Decrets, Declaracions”. Us el puc ensenyar, això i quatre fotografies, grups de classe, primeres comunions, excursions i demana... N’he vist algunes on hi tinc posat entranyable afecte. Surt el Sr. Jaume García. Ara parlen de escolapis laics? Jo era entre ells un escolapi més. Tots tan estimats. No sabeu quant ni com! Hi ha, en el llibre, una dedicatòria. A la dedicatòria es pot llegir —eren altres temps, tan estimats, perquè eren els nostres—: “Al Padre don José M. Balcells con el mayor afecto y gratitud”. Hi ha una firma. Us la diré, ell ja em dispensarà la indiscreció. Li envio una abraçada corresponent a l’edat que tenia aleshores un servidor: 31 anys. Érem, ho diu la dedicatòria, al 17-6-67. José Luis Navarro. On ets, noi? Tu i els teus companys de curs, de col·legi d’aleshores, per què no us reuniu i us puc saludar a tots un per un? Aquests són els meus records. Amb aquests records, vols que et parli de resultats?, ho vàrem fer tot bé? Cada cosa al seu temps. Aquests canvien, s’ha de passar a millor!  Casaldàliga. El coneixeu?

 

—I tant! Ens ha parlat des de l’Espi@dimonis!

Bisbe des d’ara fa 40 anys. Té tremolors a les mans, però quan escriu i ho fa sovint ho fa fort i al mateix temps suau: és un poeta de mena. Mena (Aquest nom em retorna als temps del “vàrem fer”). Un bisbe d’aquells que ni somiats. L’honorable Maragall, hem d’estimar les nostres institucions i qui les representen, li va donar la medalla o el Premi internacional de Catalunya, em sembla el 2005. El lema de la seva resposta jo l’he recollit i l’he fet meu, i miro de difondre’l, com faig ara: “Humanitzar la humanitat (tota, tota, eh!) practicant la proximitat. (Repòker de cites: ¡pregunteu!) Tinc un decàleg del bon oient. Els grans com ell, que ha fet els vuitanta ara fa poc, s’han de deixar parlar i escoltar-los, tenen saviesa vital, que és la bona...

 

—Dels dos quadriennis de Pare Provincial, de quines obres estaria més satisfet?

—Deia Baden Powell: “Hem de procurar de deixar el món una mica millor del que l’hem trobat”. Vaig estar també a l’agrupament Mare de Déu de Núria. No sabeu com i quant hi vaig aprendre: Catalunya, trepitjada (amb amor) “a peu” com l’exalumne Josep M. Espinàs, a qui també envio una abraçada, només per ser-ho; encara que per a ell sigui un “inonimat”, però que tanmateix  segueixo llegint. Ai, nois, “A la vora de” l’”Avui”. I quins comentaris no hi fèiem als seus llibres i articles: una delícia! Als grups de matrimonis (se’n deien equips, ves a saber per què? Pregunteu-li al Pep). Si a tot arreu no hi ha equip, fumuda: al col·le, a la família, als grups-equips d’amics, a l’Ajuntament, al Govern. Res de res. Sembla que la política sigui la unió dels desunits. Per què? Pregunteu-li a la història, al Sr. Garcia Tolsà, un “professoràs”, una institució, i al Sr. Pallejà,  sense desmerèixer ningú, Déu me’n reguard! Una reverència, si us plau, jo els hi faig.  Repescats, amb tot el respecte, repressaliats de càtedres, d’Escoles de la Generalitat, no eren pas casos únics a  l’Escola Pia d’aleshores: en Llongueres, no el perruquer, sinó el músic; en ... No feu guerres, un país unit, mai no serà romput. Ai, les Assemblees de Catalunya, que lluny  queden! Tenia en Xiri, que li dèiem al Xirinacs, paret per mig a Diputació. No en dèiem col·legi, sinó Diputació, can Colapi de Diputació. Companys de la crème escolàpia. No cito, en parlen els documents. Als arxius hi trobareu, entre els qui ens han deixat,  en Francesc Botey, en Jordi Turull, el P. Maymó, el P. Piña, i molts altres que hi podeu afegir, com  el P. Liñán (aquí no puc deixar de dir que al seu costat hi cantaven els picarols). He estat sempre de sort. He tingut com a mestres de la vida  gent que honora qualsevol institució..., dels quals m’he sentit sempre deixeble. Als mestres els fan els deixebles en reconèixer-los, com jo ho vull fer avui.

 

—Però no em diu res del anys que va ser Superior Provincial...

 —Què és això de Provincial? Fa temps que ho tinc a la carpeta dels records, que no obro pas massa... Només quan algú em provoca com ara tu. El que recordo més i millor d’aquells temps eren les converses amb els escolapis, sobretot els religiosos. Era per a mi una escola d’amistat i de revelacions, un tresor del que encara ara en gaudeixo. Els col·legis ja rutllaven, cadascun al seu estil, que això és característica de la Casa. Som liberals de sempre, però en un estil comú. “El estilo és el hombre”, deien els nostres llibres de text. En teníem aleshores. Textos EP. Jo anava atrafegat al costat dels escolapis. Ells, a la feina de cada dia. Feiners que eren, Mare de Déu! Feliços ells i jo que deia: quin goig que fa tot plegat. “Tot està per fer i tot és possible”.

 

—I  dels anys de Superior General, què ens n’explica? Durant el seu temps van néixer les províncies de Mèxic (1990), Colòmbia-Equador (1994), la vice-província de les Califòrnies...

—M’hi vaig fer gran, que és una meravella; vaig haver de  viatjar, que mai no m’ha agradat; estar al costat del meus. Animant-los. I esbufegant d’anar amunt i avall. En vaig sortir per bé. Vaig conèixer el món escolapi d’ací i d’allà. Un General no fa gaire més que estar practicant la proximitat. Qui hi va guanyar? Jo, sens dubte; en dono gràcies a tots els germans d’arreu, tots ben estimats. Tenia un lema que deia: “Esperança i goig”, precisament del Vaticà II. No els he perduts. Em deien que sóc, ai!, era un idealista. Ho reconec. En Rojas Marcos té un llibre amb aquest títol: El poder del optimismo. A coberta hi un globus que eleva un feix de roques. Un encert de disseny. I comptat i debatut va al sentit comú i acaba dient: “Hi ha més avantatges (personals i per als altres!) essent optimista que no pas essent pessimista. Diana!

 

—Vostè també va pertànyer a la FERE, Federació Espanyola de Religiosos d’Ensenyament...

—Què és això de la FERE? Ara,  del successor per línia directa se’n diu: “Secretariat de l’Escola Cristiana”. Per molts anys! Hi tinc molts amics. D’enemics no en tinc cap. És molt millor. “Vàrem fer” —és la tornada de sempre— una mica de feina, la de renovar la pedagogies, organigrames, idearis, aleshores pioners, pràctiques de bones maneres, escoles de professors. La tercera onada pedagògica. Ara, ja esteu a la quarta. Bingo!

 

—Quants escolapis hi ha al món avui i  on creixen més?

—Molts. És la pregunta del milió. Sempre hem estat, amunt avall, dels 1.500. Parlo d’aquest últims anys. Estabilitzat el nombre, avui ens hem escampat per tot el món. Ara és l’hora d’Àsia. Per a tot i per a tots s’ha d’encertar l’hora de les oportunitats. Busqueu la pròpia. I això cada dia (Carpe diem, dels savis de Roma). Jo frueixo vivint. D’oportunitats en tinc una pila. No hi fa res tenir-ne de més. Ho tinc com un axioma vital: “Més val que en sobrin que no pas que en faltin”.

 

—Es pot dir que la seva generació ha viscut la gran revolució d’ensenyar a escriure amb ploma de tremp  sucant tinta... a les TICS (Tecnologies de la Informació i la Comunicació). Què creu que suposa, això, des del punt de vista educatiu?

—He hagut d’aprendre a fer funcionar aquests artefactes, que vosaltres feu anar com nosaltres la pilota i la rutlla. Una sentència de l’Escola Nova (ep, la d’abans: en trobareu referències a les històries de la pedagogia): ens hem de preocupar més del cap que de les mans. Naturalment, també promovien les manualitats, mot que etimològicament ve de “mà”. Una cosa són els objectius  i l’altra els instruments per arribar-hi (media que en deien els llatins i els humanistes, quina falta ens fan, manoi!) La Cultura humanista! La Bernat Metge d’abans i d’ara, també. Són els clàssics. Que vol dir que sempre són actuals. Una cosa és el què i el com i una altra és el perquè i el a fi de què. No us deixeu “entotsolar-vos” pels mitjans; necessaris, però no imprescindibles, i mireu de front les finalitats, el sentit de tot plegat, com deia el poeta. El cap i el cor són els qui pensen, no sols els ulls i les oïdes. Que ho sentiu? Que ho veieu? Som de generacions “complementàries”.  Miro d’enviar i de rebre correus electrònics. Quan era General em deien “el General del bolígraf”. Amb el boli vaig escriure més cartes que un enamorat. Ai, n’estava d’enamorat de la vocació i dels “vocacionats”! Ens enviàvem faxos. Era el darrer crit del moment. Algú em deia: no es pot llegir, la química se m’ho ha emportat. Tranquil, home, tranquil: ja t’ho enviarem altra vegada... I es trobaven en les mateixes. Ja ho veieu, ara teniu més avantatges. Però, gat vell, les facilitats no faciliten massa. Tot vol esforç. Corre per aquí l’eslògan: “La cultura de l’esforç”. Hi he cregut tota la vida. Hi combrego de totes totes. Si alguna cosa reconec de mi és que sóc un pencaire. No sé si em veuen passar, de ràpid que vaig. Els futuristes varen fer l’elogi exaltat de la velocitat i de les maquinàries i no van acabar bé. Llegiu  en Marinetti. Les màquines humanament ens poden deshumanitzar, ens poden fer maquinals. Hi ha la conjugació: jo maquino, tu maquines, l’altre de més enllà maquina. Anem per senderes bones? Sóc gran, n’he vistes de tots colors...

 

—Vostè sempre ha estat preocupat per l’educació...

—Mai preocupat. Sempre ocupat. És el gran deler de la meva vida: “educar, educant-me”. No hi ha com llegir per créixer, llegiu el que vulgueu, però llegiu. Cada vegada hi veureu més clar. En Foix hi veia més clar, dormint. Allà ell. La seva frase és una llicència poètica. És bonic somiar, però, desperts, és millor. Les coses van per altres carrils. He dit carrils? I ara m’ha sortit això tan obsolet? L’AVE va per carrils. La gent que volen anar segurs han buscat carrils, els carrils que són les carreteres, els senders de les muntanyes. Els romans la van encertar perquè van fer carreteres. Van comunicar amb les seves infraestructures i mentre van funcionar, les coses els rutllaven. Volem ser creatius, volem fer dreceres, siguem-ne i fem-ne, però després d’haver passat per camins dreturers. Ja tindreu temps. No sé com no ho veuen els invidents. Algú els ho hauria de dir: l’eix mediterrani. Clar! Com la llum del dia. En depèn el futur de tots.

 

—Avui, com s’ha de dur a terme l’educació?

—Ara et diré un secret: ara faig d’escolapi fent reunions. Fem escola de pares, clubs de lectura, equips de matrimonis, anades a Pineta, què sé jo?, que sais-je? de Montaigne. Avui mateix —coincidències— la senyora Consellera Rigau diu —esplèndid!— que, ja de nens, s’haurien de llegir 28 llibres a l’any. Llegeixo que hi ha un pla nacional de lectura contra el fracàs escolar. Voleu fer una carrera, la que sigui? A llegir toquen...

 

—Creu que l’Escola Pia té sentit, encara, avui, en temps de pluralismes, laïcitat i diàleg interreligiós?

L’educació des del XVII, Calassanç hi era ja des de bon principi d’aquest segle, es va posar a la feina. Per raó del pluralisme, deixà totes les opcions obertes. Ja ho heu pogut comprovar: en cap dels nostres col·legis o entitats educatives no forcem ningú (qui  digui el contrari ,o és un mentider o està ideologitzat).Volem, en tot cas, amb qui vulgui, compartir valors, sentit de la vida, veure les coses des de perspectives d’Evangeli. Després de la vida, el que valoro més és la fe. No ens veieu com el “papus”, com a “retros”, que no ho som. Us ho ben asseguro que no ho som. I si algú no s’ho creu, gran, mitjà o qui sigui, que llegeixi el llibre d’en Francesc Torralba Jesucrist 2.0, que vingui i en parlem. M’agradaria que no us deixéssiu engalipar. Respectem i així ens mereixerem de ser respectats. Precisament quan els valors es tornen “tous” en una societat “líquida”; ara més que mai, “no serem moguts”. Algú ha de pensar en un futur diferent. Els escolapis, no sé si ho sabíeu, vam ser els primers en obrir escoles públiques (sí, sí: públiques, perquè pagaven els ajuntaments, quan pagaven; la misèria la patíem nosaltres), populars (sí, sí, populars, sense discriminació de cap mena) i gratuïtes (per als alumnes; els professors, bé havien de menjar, ni que fos prim, prim, ja que  amb aquells minsos ajuts. la cosa no donava per més). Foren els temps èpics dels escolapis. Érem  més pobres que unes rates, però vàrem despertar la consciència universal (i va anar imposant-se tan a poc a poc que fa llàstima), d’això: dels drets de cada persona —sigui qui sigui i d’on sigui— a tenir escola, almenys la que es considera bàsica i fins a l’edat que correspongui, preferencialment compensadora per  a aquells que més ho necessiten. Heu sentit parlar de l’escala social? Pregunteu-ho als escolapis de tots els temps i països. De les nostres escoles els alumnes sortien preparats per a la vida i per al treball. I aquí estem i aquí volem estar i seguir, tot purificant-nos de les adherències de cada temps, que hi són i les hem de vèncer. El dia que no hi creguem, us ben asseguro que plegarem, com hi ha món...

 

—En els països més desenvolupats, les vocacions religioses baixen... I els Estats tenen cura de les tasques assistencials que abans feien els religiosos. L’Escola Pia també se’n ressent, de tot plegat?

—Amb sinceritat, no es tracta de cap problema de vocacions. N’hi ha la tira. Les vocacions són professionals amb la garantia de ser educadors. Hi confiem plenament. Vocacionals. Hi ha un llibre de Gregorio Marañón, Ética y vocación. No parla de nosaltres, els religiosos; parla de vosaltres.  Sigueu uns bons professionals. Ara estudieu de ple: és la vostra professió. Estimar la feina que es fa resulta eficaç. Ho diuen el sociòlegs, els psicòlegs i altres ...”òlegs”. Us asseguro que l’encerten.

 

—Quina participació tenen  ara com ara els laics, homes i dones, en l’obra escolàpia?

Vosaltres pares, profes, joves, no tan joves... sou els laics. No ho sabíeu? Confiem en vosaltres, confieu en nosaltres. A l’educador se’l veu de cara, no de perfil com anaven els egipcis. Participació, tota. Aquesta és la moderna escola Pia. I té futur. Us asseguro que sí. Això ja ho vaig viure amb gratitud i reconeixement. I si em voleu admetre-ho, no us “cremeu” fent experiències bordes: el socarrim es paga fins als setanta-cinc.

  

—Gràcies per les seves respostes.

—Gràcies per deixar-me buidar el pap. Si algú dels dels anys seixanta va venir a l’Escola. que se senti reconegut, saludat i encoratjat. Encara queda camí per córrer. Can Colapi de Diputació fou, és i serà.

—Amén

                                                           Pedro Santos e Silva