Ja sabem el que diem?
Sovint parlem per parlar, per omplir el buit, per foragitar la soledat. És clar que altres vegades parlem sabent el que diem, no caldria sinó. I això resulta reconfortant. Aquests dies que celebrarem Nadal (amb permís de les autoritats de la salut –no m’agrada dir sanitàries, per raons òbvies– i de les altres) ens podríem entretenir a mirar si sabem el que diem i per què ho diem.
De fet, en aquestes avinenteses, el costum ens porta a fer servir dites populars o frases de poetes. Pensem en Nadal, i, pam, ens surt: «posarem el porc en sal, la gallina…» que, evidentment, té molt poc o gens a veure amb el que farem realment. O ens ve al cap allò del poeta: «Ho sap tothom i és profecia… a cal fuster…», i ens adonem que això de «ho sap tothom…» resultaria ben discutible, tant si ens referim a Nadal com si ens remuntem al pensament secret del poeta ferit en el seu sentit patri (deixem-ho per als qui busquin nota), i no cal dir allò del fuster, que ja ben pocs deuen saber de quin fuster es tractava.
I si manllevéssim alguna de les fórmules habituals en aquests dies? Busqueu a la xarxa a partir d’aquesta rúbrica, i us quedareu sorpresos per l’abundor i carrincloneria que hi abunda. «Que siguis feliç» (feliç?), «Nadal ha de ser com el pare Noel: màgic, alegre i generós» (o ridícul, toix i grotesc?), etc. Val més deixar-ho córrer.
Què podríem dir que tingués una mica de cap i peus? I si ens determinàvem pel senzill i nostrat «Bon Nadal»? Ep, sempre que tinguéssim clar el que volem dir. Potser que els dies de finals de desembre i principi de gener siguin «bons»: que no enxampem la covid, que tinguem feina, que totes les gallines ens ponguin? Ai, que difícil resulta saber exactament el que volem dir. Perquè no callem ni sota l’aigua; ves, alguna cosa hem de dir, per cursi que sigui… però d’això a poder comunicar realment alguna cosa amb sentit… Bé, potser ho haurem de deixar a la creativitat de l’interlocutor que ens escolti. Jo li diré «bon», i ell o ella que hi posi el que vulgui. No és mala idea, i així anem avançant.
Si desitgem, doncs, bon «Nadal», també haurem d’aclarir-nos què volem dir amb la parauleta en qüestió. Sí, sí, ja ho sabem: el solstici d’hivern, les festes del Sol que torna a aixecar la cresta, la rara habilitat dels cristians de fer-se seves les festes més populars, i el fred i la simbomba fosca i el paper que ho embolica. Tot això ens evoca la paraula «Nadal» i, si voleu, també que fa molt, molt de temps, va néixer una criatura que va esdevenir (per a alguns) l’Eix del món.
I si, finalment, recorrem a l’etimologia de «Nadal»? Com «nadó», ens parla de naixement. Ai, ai: quan desitgem «bon Nadal», estem desitjant «un bon naixement»? És això, el que desitgem i volem dir a la persona que ens escolta? Però això suposaria que «no està prou nascut», que ha de «tornar a néixer» o «néixer de nou o d’una altra manera». La cosa s’embolica, ja ho veieu, i no em queda més espai. Amb tot, jo em faig la quimera que potser algun lector o alguna lectora s’aturaran un moment, hi pensaran, i acabaran sabent el que diuen… Doncs, això: «Bon Nadal», tornem a néixer, inventem la novetat!
Andreu Trilla
