Roda al món i torna al Born. El doctor Lindhard ha tingut una vida de pel·lícula: va néixer a Barcelona -a casa, com es neixia tot just acabada la guerra l’any 39-, va estudiar a l’Escola Pia de Sarrià i a l’Escola Pia de Nostra Senyora, va tornar al Berlín on havien nascut els seus pares -que van arribar aquí fugint del nazisme-, es va doctorar en Medicina, ha fet recerca i dirigit empreses, ha visitat 100 països i avui, amb 85 anys, viu al Passeig de Gràcia molt a prop de la seva escola. I tot, segons ell, ha estat possible “pel que em van ensenyar a l’Escola Pia. A ser autònom, treballador…” Publica un llibre on explica això i molt més, com l’amor present per la seva dona i la seva germana gran que ja l’han deixat i per les filles que viuen en diferents racons del món.

El meu pare va arribar aquí a l’any 1933. Perquè va llegir el llibre Mein Kampf de Hitler, va creure que anava de debò i va venir cap aquí. Fa venir la mare l’any 1936: eren jueus. Van estar tota la vida junts: tinc una foto dels dos en què el pare té 10 anys i la mare, 7. Em sembla que ell havia estat abans a Canàries, li havia agradat i per això va tenir la idea de venir cap aquí. Els meus tiets van anar a Palestina. Quan esclata la Guerra Civil a Espanya, ja no tenien papers i es van quedar aquí. Jo vaig néixer en acabar aquesta guerra i quan he d’anar a escola, els pares no van voler enviar-me al Col·legi Alemany: era el centre del nacionalsocialisme a Barcelona en aquella època. Hi ha un llibre de l’Ajuntament que parla d’això i ho explica.

Així arriba a l’Escola Pia…

El meu pare em va portar a l’Escola Pia Sarrià, intern. Tenia 8 anys. Jo no sabia que jo era jueu i el meu pare no em va dir res. Jo era molt feliç a Sarrià. I un dia li vaig dir al meu pare “jo vull ser també capellà” i el meu pare em va respondre: “escolta, espera una mica”. Però quan vaig descobrir les dones ja no vaig voler ser capellà. A Sarrià hi vaig estar intern dos anys, tres anys de mitja pensió, i després vaig continuar a Nostra Senyora.

Comença la seva escolaritat intern a Sarrià i acaba a Nostra Senyora…

El meu pare va tenir leucèmia crònica. Va començar-li l’any 1948 i va morir l’any 1954. Llavors no hi havia cap medicació. L’únic que hi havia era llavor o llevadura de cervesa i anava aquí a la Moritz a buscar-ne. Una altra possibilitat de continuar vivint era tenir amics per fer transfusions de sang, perquè les clíniques no en tenien i als hospitals no hi havia sang. Quan es van acabar els amics, es va acabar el meu pare. Així de clar. I és quan jo vaig canviar d’escola perquè Sarrià era més car i ja no ho podíem pagar. El padrí em va pagar Nostra Senyora on ja no era intern.

Amb 16 anys decideix marxar a Berlín…

Abans de morir el meu pare, crec, ja hi havia relacions entre Alemanya i Espanya. Vaig anar a Madrid i em van donar el passaport alemany. Alemanya començava a pagar les indemnitzacions de guerra. El pare ja no va poder viure-ho però la meva mare sí i jo també. Me’n vaig anar a Berlín. Ja no tenia ningú allà. Només el tutor, l’advocat que havia fet tots els tràmits. Hi vaig arribar amb la idea d’estar-hi un parell de mesos i entendre què és el que havia passat. Mai ho he entès. Llavors vaig començar a treballar. Els meus pares havien treballat per un magatzem que era un dels grans i encara existeix. Quan vaig arribar-hi, hi vaig anar i lògicament em van dir que sí, que podia treballar-hi, però d’aprenent. Això a Alemanya és molt seriós: tres anys d’aprenentatge. Eren cinc dies de treball i un dia d’anar a l’escola. Vaig rodar per tots els departaments. Això era abans del Mur (vaig arribar a Berlín l’any 56 i el Mur va començar-se a construir als 60). Quan vaig acabar l’aprenentatge, vaig pensar: “ara vull estudiar”. No reconeixien el batxillerat espanyol i vaig cursar l’alemany i després vaig matricular-me a la Universitat de Berlín.

Vostè era molt jove!

I em vaig quedar sol, però és el que jo dic: tot això va ser possible per haver estar intern. Estava acostumat a estar sol i espavilar-me per mi mateix. Mai he tingut problemes. He tingut una vida molt bona, excepte la pèrdua de la meva esposa. Tinc dues filles, que van néixer a Berlin i ara viuen a l’estranger. Aquesta soledat és el pitjor.

Què va estudiar a la Universitat de Berlín?

Primerament vaig començar Sociologia i, més endavant, Medicina. Vaig anar a treballar a la indústria farmacèutica. També vaig fer el doctorat a Alemanya, on és molt seriós; al passaport alemany hi posa que sóc doctor. Jo vaig treballar molt per la píndola contraceptiva. La meva intenció era que les dones sabessin quins mètodes contraceptius existien. Per això, una part de la meva feina també era fer estudis i classes per a tothom.

Arriba a Berlín per dos mesos i s’hi queda 30 anys…

El més interessant ve quan estava treballant a Berlín. Vaig estar un temps en una agència de viatges. Va venir un dia un senyor que volia un bitllet. “Escolti, vostè té una mica d’accent” em va dir. “si, és que vaig néixer a Barcelona” contesto. Llavors m’engega: “el necessitem”. Vam fer un parell de proves i em van agafar de traductor.

A casa parlava alemany amb els pares de nen?

No, parlàvem yidish perquè els meus pares no volien parlar alemany. Lògicament, amb tot això del nacionalsocialisme i Hitler… Quan vaig arribar a Berlín també vaig haver d’aprendre l’idioma, és clar. Però quan ja el sabia, vaig començar a ser l’intèrpret oficial del govern espanyol, per a totes les personalitats que venien d’Amèrica Llatina o d’Espanya. D’Espanya va venir l’Almirante Carrero Blanco. A l’aeroport em va dir: “Jo he d’anar a missa cada dia”. Li vaig explicar que Berlin era una ciutat protestant. Em va dir que o ho arreglava, o se n’anava. Vaig trobar un grup de jesuïtes i va tenir missa cada dia com volia. L’últim dia havia de firmar al llibre d’or de la ciutat de Berlín. Un acte de 30 minuts, però imagina’t, en una taula estava jo entre Carrero Blanco i Billy Brandt, socialista, que havia lluitat a la Guerra Civil amb les Brigades Internacionals. No volia ni veure l’Almirante… ell tampoc a l’alemany. Van estar la mitja hora sense dir-se una paraula, però van firmar.

És la història del segle XX, cara a cara.

Sí. Vaig arribar abans de la construcció del mur, que es va començar l’any 61 i va existir fins al 89. Berlín va quedar dins de la República Democràtica d’Alemanya. Era una vida complicada, però era una vida segura. Berlín és molt gran: té uns mil quilòmetres quadrats, però estava tot tranquil. Hi havia els francesos, els britànics, els americans. Vaig treballar molts anys allà, en una farmacèutica. Però quan Franco va morir, les empreses que havia nacionalitzat, es van posar a la venda i les van recomprar des de l’estranger. La meva empresa va dir-me: “tu coneixes les dues mentalitats, oi? Doncs cap a Madrid!” Era l’any 1979.

Tornava a una Espanya molt diferent a la que havia deixat.

Vivíem a Madrid. El tema d’ETA era molt seriós, però vam viure bé, del 1979 al 1983. Llavors tenia que tornar a Berlín i la meva dona em va dir: ”Jo em quedo a Espanya, tu fes el que vulguis”. Tot i que ella era alemanya! I llavors li vaig dir: “Si ens quedem, prefereixo Barcelona, perquè a mi m’agrada molt el mar”. Vam venir cap aquí. Vaig viure una d’aquelles casualitats que han conformat la meva vida: el moment quan Volkswagen va comprar Seat. Em van buscar a mi una altra vegada per fer d’àrbitre entre ambdues parts. Ens van anar molt bé les coses, a mi i a la meva família. Les filles van estudiar al Col·legi Alemany, eren altres temps, i després les vaig enviar als Estats Units. La petita ja es va quedar Amèrica per sempre i l’altra va dir “jo no conec Alemanya” i hi va anar i es va quedar allà, on ha fet família.

Vostè ha decidit quedar se a Barcelona?

Sí, malgrat tots els problemes que hi ha en aquest pais, aquí es viu molt bé. Jo he estat fora per la meva feina. Si al món hi han 200 països, jo he estat en 100. Al Perú hi vaig viure un any i també a Mèxic, a Estats Units, van ser cinc… a d’altres llocs he viatjat i fet conferències.

Què recorda d’aquells anys d’Escola Pia Sarrià de l’internat, però també de Nostra Senyora? Quina ensenyament va rebre? Què recorda?

Jo crec que els escolapis ho feien molt bé. Recordo molt de respecte. I tot això em va donar la força després per estar sol. Recordo molt bé el Padre Calassanç. Hi havia el germà Ángel, que era fantàstic també, era el que ho portava tot. Recordo aquells festivals d’estiu, jo tocava el tambor.M’agradaven sobretot les assignatures de lletres.

Totes les assignatures de literatura i llengua, amb excel·lents… però va escollir medicina!

Bé, va ser una mica de casualitat. Treballava en la indústria farmacèutica. Vaig començar sociologia… s’havien de fer tants estudis per a un assaig clínic! Després vaig optar per Medicina, per poder continuar fent tota la feina que calia a l’empresa, per entendre-la… Però al llarg dels anys, tot i no haver estudiat lletres, he mantingut l’hàbit d’escriure: he fet molts llibres científics i ara, he publicat les meves memòries. Un llibre que vaig començar quan vivia encara la meva dona i després ho vaig deixar. Amb la COVID, el vaig rependre. Com que tinc tants papers, guardo de tot… He viscut a tants llocs que no ho sé com encara tinc les fotos de la primera comunió a l’Escola Pia Sarrià o els butlletins de notes de Nostra Senyora.

Vostè va tenir la gran oportunitat en el seu paper de traductor de conèixer Kennedy, un dels personatges que més admira. Què recorda d’aquell moment, d’aquell episodi?

Era part del meu treball, però aquell dia no em tocava. Només em trucaven quan venia una personalitat d’Amèrica Llatina o d’Espanya. Tinc la creu de plata d’Isabel la Catòlica. Vaig tenir la sort que aquell dia estava amb un ex-president de Mèxic. Aquell ex-president volia parlar amb Kennedy. Com que els Estats Units i Mèxic tenien bona relació, vam anar a l’Ajuntament de Berlín. Els Estats Units ajudaven Berlín Occidental. Berlín Occidental va existir perquè hi havia els Estats Units. Kennedy hi era famós. Aquell dia, jo vaig tenir l’oportunitat de saludar Kennedy, de dir-li tres coses. Al Berlín occidental potser hi vivien un milió i mig de persones. Aquell dia, el milió i mig eren al carrer per veure’l. Era la seva salvació. Jo crec que ningú se’n podrà oblidar. Això va ser el juny del 1963 i el mes de novembre el van assassinar. Tinc papers i 60 llibres sobre ell. Ja estic pensant a qui dono tots els llibres que tinc, no només aquests, a algunes biblioteques, arxius… Les meves filles, quan jo falti, no vindran a buscar-ho… Un ja va pensant en aquestes coses, ara.