Parlem amb l’alumni: Jamyang Tashi Dorje Rinpoché

Àngels Doñate –Quan i com arriba a l’Escola Pia?

Jamyang Tashi Dorje Rinpoché –Vaig néixer l’any 1951. Vaig entrar al primer de batxillerat de llavors i vaig estar prop de 9 anys a l’escola. Vaig arribar des d’una escola nacional prop de les Rondes i em van portar a Can Colapi. No sé per què m’hi van portar. Suposo que devien pensar que era un bon col·legi. Llavors els meus pares començaven a pujar econòmicament, a tenir tallers grans. Suposo que van buscar un lloc de més prestigi. Eren catòlics com tothom, però no practicants. Recordo que van visitar els salesians però aquests deien que obligaven a portar un certificat de la missa del diumenge i, a les tres faltes, t’expulsaven. El meu pare va dir que «perquè d’aquí a tres mesos t’expulsin, anem-nos-en ara mateix». A l’Escola Pia t’hi feien anar cada dia –en guardo un bon record– però no preguntaven què havies fet el diumenge. Jo em trobava a gust en un espai de silenci i amb aquella amplitud de mires…

A.D. –Ens comparteix records d’aquella escola que l’hagin marcat?

J.T.D.R. –Amb el pare Paco era el delegat de classe. El primer dia que hi vam arribar ens va fer treure les sabates i els mitjons: vam veure coses importants, per dir-ho d’alguna manera. Parlem de l’any 1961. A casa meva teníem bany, però no tothom en tenia. I no tots els nens es dutxaven cada dia. Allò em va quedar marcat. És una forma d’educació, potser agressiva, però que ens va marcar en temes d’higiene i de conducta. Era punyent. Hi havia un noi –encara ploro en recordar-ho– molt efeminat. Un dia va entrar el pare Paco a classe i el noi estava plorant perquè la resta li havien fet alguna mala passada, l’havien arribat a pegar. És dels dies que més enfadat l’he vist. Jo avui penso encara en aquell noi, m’ho recrimino i demano perdó, perquè jo no li vaig fer res però tampoc em vaig acostar per acompanyar-lo. I era el que necessitava ell, amics i companys.  Vaig ser covard, tenia 9 o 10 anys. Encara em penedeixo de no haver estat a l’alçada de les circumstàncies.

A.D. –Com va ser la seva experiència escolar?

J.T.D.R. –Sempre em vaig trobar molt integrat. Em sentia com a casa. De seguida vaig fer amistat amb qui portava la llibreria, amb el Julio, i amb el porter. Amb els escolapis de seguida vaig tenir molt bona connexió. El que no m’agradava era el dinar de migdia. Vivia lluny i m’hi havia de quedar. El senyor que portava la llibreria era alt i gros. Si alguna cosa no m’agradava, l’hi donava i se la menjava ell!

A.D. –Què recorda de l’edifici?

J.T.D.R. –La capella era molt important per a mi. Hi anàvem cada dia. Jo estava al cor, havia aguantat el llibre al doctor Jubany quan va venir per la confirmació… Quina sorpresa quan vaig entrar-hi en la meva darrera visita i era un auditori. Ho tinc clavat. No em va agradar gens. Una tristesa gran. Van desaparèixer Calassanç, Jesús… i vaig pensar que els joves d’ara no tindrien l’oportunitat d’apropar-s’hi que jo havia tingut.  Són figures que encara avui conservo com a significatives. En la primera entrevista que vaig tenir amb sa Santedat el Dalai Lama, jo no era budista encara tot i que havia fet estudis filosòfics a l’Índia… Em va dir: «Com és que no ets fas budista?».  «Perquè tinc figures a les quals no puc renunciar. Les tinc des de petit, me les ha inculcat la mare», li vaig dir. La seva resposta va ser: «Això no és cap problema. Jesús és un Buda. Molts dels sants catòlics ho són. Tu ho pots integrar en la pràctica». A partir d’aquí, em vaig fer budista i els vaig integrar, Jesús, la Verge… Jo mai vaig voler ser capellà, però a Balmes em van fer la primera sotana, la d’escolanet, perquè a Nostra Senyora no hi havia sastre.

A.D. –Va escollir ciències i en sortir de l’escola es va matricular a Medicina

J.T.D.R. –Vaig estudiar dos cursos i ho vaig deixar. En realitat, no tenia cap interès per la ciència. Quan vaig acabar el PREU, no sabia què escollir. La meva mare, que sempre ha estat molt influent en mi, em va dir: «M’agradaria que fossis metge, ginecòleg». Com que no sé on apuntar-me, m’apunto a medicina i ja veurem què passa, vaig pensar. Vaig veure que allò no era el que jo esperava d’una medicina i que jo no estava capacitat per les sales de dissecció i tot allò.  Llavors, vaig posar-me a portar negocis del meu pare. Em vaig interessar per la teosofia al mateix temps: assistia a classe de dos mestres reconeguts a Barcelona, l’Amareta i l’Anglada.  Vaig conèixer un lama a França, a prop de la casa dels meus cosins, i ja em vaig quedar enamorat d’aquell lama i vaig començar els estudis de filosofia budista a França i més tard a l’Índia. Imagino que els passa a molts joves: que de cop han de decidir coses i no tenen eines. Potser caldria una formació professional més transversal, els primers cursos, per poder escollir amb més temps de recorregut: als 17 anys és molt difícil preveure què vols ser en una vida. Poden sortir moltes coses d’interès que et facin canviar i tot allò que has fet et serveix personalment però no per a la practica d’un ofici.

A.D. –Creu que és important l’educació?

J.T.D.R. –Aquí al monestir ensenyem, no només a persones budistes. I fem molta diferència entre educació i formació professional. L’educació la comprenem com una cosa més àmplia, com un estil de vida educat i de transformació, evolució i de benefici de l’individu per la comunitat. Nosaltres ho fem lògicament, segons el Dharma de Shakiamuni. No s’acaba fins al despertar, fins a la il·luminació. Crec que si les persones fóssim educades, canviaria molt la humanitat. Per a mi, el senyor Putin és un mal educat. D’aquí parteix tot, la violència és mala educació. La corrupció, tots els aspectes negatius de la societat, si la gent tingués bona educació –el que entenem des del Dharma– no existiria. Es utòpic però es la via: donar-ho a les persones.

A.D. –En quin moment canvia la balança i de ser un home de negocis que dedica un temps a… es converteix en monjo?

J.T.D.R. –A Paris vaig conèixer, abans de ser budista, una gent que es deien kardecistes, seguidors d’Allan Kardec, que havia posat de moda al segle XIX allò de les mèdiums que parlaven en trànsit i els gots que parlaven. Vaig entrar a l’escola i es va descobrir que jo tenia facultats que heretava de la meva mare que era clarivident, i del meu avi que a part de ser militar a l’Àfrica era sanador. En aquella etapa es va desenvolupar la capacitat d’imposició de mans que practico des de fa 45 anys per ajudar les persones en qüestió de curació o sanació energètica. En aquella escola em van impressionar moltes coses, sobretot aquesta descoberta interna meva. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig entrar en un grup que hi havia a Horta, de gent molt gran, uns 15 o 20, que ens reuníem els dimecres per fer mediumnitat. Aquí va començar a canviar la meva idea de filosofia, cosa que ja havia fet a poc a poc. Vaig començar a buscar una altra cosa. A casa dels meus cosins, a prop de Toulouse, va sortir el tema. Em van dir que hi havia un monestir budista.  Només entrar-hi, em vaig sentir a casa, sobretot en conèixer el monjo budista tibetà que hi residia. Em va acollir i fins ara, que fa un parell d’anys que va morir, hem tingut una relació intensa. És el meu primer mestre.

Em vaig quedar encisat de la filosofia budista. D’allà vaig passar a estudiar a l’Índia, fins que vaig obtenir el títol de vajra, «mestre del diamant», el més alt títol acadèmic que es dóna en la filosofia budista del vehicle del vajrayana. He après amb diferents mestres, dels millors, ja tots morts. He viscut amb ells moltes temporades, he après molt de l’experiència de viure amb ells o  de la seva manera de fer-ho.

Una persona amb una mica de sensibilitat sap quan està al seu lloc i quan no. Em vaig trobar al meu lloc: on podia aprofundir els pensaments que jo tenia. Vaig saber que no eren utòpics, tenien una base filosòfica i de pràctica durant 2500 anys de persones que havien evolucionat fins a trobar el mateix estat de Buda en l’època actual. He conegut ascetes en les parts més allunyades del Tibet, he conegut gent amb unes realitzacions meravelloses no només en l’aspecte més miraculós sinó en l’aspecte de vida interna. Això em captiva dia a dia. Cada dia he anat trobant coses que m’atrapen en el Budisme, en aquesta forma de vida, en aquesta forma d’educació que serveix per a tothom. És continu.

A.D. –Durant la infantesa anava creixent aquest desig, aquesta recerca?

J.T.D.R. –Jo crec que sí. A casa els diumenges no anàvem a missa però va haver-hi un moment, quan jo feia segon o tercer, que la missa es feia a casa. La feia jo. Sempre he estat molt ritualista. La meva tieta em va fer una sotana. Era un espai de silenci, de respecte, amb els valors de Jesús… Valors com amabilitat, respecte, empatia… Després ja es va desenvolupar el do i ja era capaç de fer algun tipus de ritual més vistós.

Jo no vinc a lluir-me. Vinc a ser beneficiós. Quan dono classes, la primera motivació és quedar el més net possible, des de primera hora del matí, per no dir el que jo vull sinó el que aquelles persones necessiten. No porto res preparat.

A.D. –Qué li hagués agradat sentir, quan era jove?

J.T.D.R. –Que m’haguessin parlat del Dharma de Buda, amb tota la seva complexitat, els seus valors i els perquès de les coses. No he acabat d’entendre mai la fe cega. En el Budisme ho entenem d’una altra manera molt més explicada. El Buda va donar 84.000 ensenyaments, a tots els nivells. Hi ha explicacions que podràs entendre i altres que no, però hi ha camí per tal que les puguis anar desenvolupant i arribar a entendre-les. Quan tenia 16 o 17 anys em vaig trobar amb moltes contradiccions filosòfiques. En créixer vaig trobar-me més lliure per dir, per moltes persones que ho assegurin: «jo no crec que això pugui ser d’aquesta manera. No entenc aquest Déu, que podria ser així o no, que tindrà les seves explicacions però que jo no el puc entendre i no ho accepto». En el Budisme hi vaig trobar explicacions més properes a la meva forma de pensar. Ni millor ni pitjor: més còmodes, més assequibles per a mi i no menys rigoroses.

A.D. –Els joves viuen en un món molt competitiu, on prima allò pràctic o útil, de diners, immediatesa. Tan lluny d’això de què parlem…

J.T.D.R. –Els budistes parlem del Karma, és la llei de causa i efecte. Segons les causes que poses, tens uns efectes o altres. Si nosaltres aprenem des de petits quines són les causes per tenir una vida millor dintre del que són els mons compostos, que són de sofriment –la mort o la malaltia–, si n’aprenem les causes, tenim l’eina per buscar un futur. Si aquesta eina comença per explicar-te que necessites una carrera que doni diners, buscaràs això. Però qui ho sap! Tot és canviant, no hi ha res permanent. El que si sabem és que hi ha causes que podem posar per tal que, sigui quina sigui la porta que obrim, sigui una bona porta. Quines són aquestes causes? La de la generositat, la paciència, la perserverança, la concentració… Practicant això des de petits les portes que s’aniran obrint seran bones per a nosaltres. Potser al principi seran experiències un pèl dures, que ens ensenyaran moltes coses. Anirem de millor en millor. Trobar una bona vida seguint el que diuen els estudis o les enquestes, és una manera tan material, tan relativa, que si la vida fos això, el sol cauria demà per la teoria de la relativitat. Hi ha altres coses per guiar una vida, que sigui transcendent i significativa. La felicitat no existeix però si més no que arribem a estar contents del camí que hem agafat, d’allò que som per a la comunitat, contents per les nostres famílies. Hi ha unes bases per ensenyar des de petits. No es pot dir: això ja ho explicarem als 30 anys, perquè ja serà tard. Tens hàbits que t’ha inculcat aquesta societat violenta. Explicat tot això des de nens, acompanyat sense imposició sinó amb realitats del que està passant, seria la millor educació: ensenyar als nois la comprensió de la realitat, de la no violència.

A.D. –Què és allò bàsic que ensenya el budisme per guiar la vida?

J.T.D.R. –El budisme ens ensenya que hi ha tres portes i la més important és la ment: no hi ha res que surti de la boca o que fem que no hagi passat uns segons per la ment. Si a la ment hi ha odi, això crea Karma, crea un mal futur, encara que no es vegi, el pensament és important. La base de tot. Es pot demostrar de moltes maneres com es pot demostrar el renaixement. Hi ha doctors que han escrit llibres de seguiment de criatures que han nascut a Europa, de pares i avis europeus, i que han dit que estaven enterrats a milers de quilòmetres i es deien d’una altra manera. I s’ha comprovat, trobant les tombes. La física quàntica… Tot això està aquí. Però no ens hi parem: caldria aprofundir i nosaltres anem amb pressa perquè ens cal casa, cotxe, diners… No ens volem morir de gana com és lògic però hi ha altres maneres d’aconseguir viure i no basades en la competició. Això cal aprendre-ho.

A.D. –Que li preocupa del món en què vivim…

J.T.D.R. –Per exemple, les malalties mentals estan creixent exponencialment. James Davis, un reconegut psiquiatra, ha publicat el llibre Sedados i explica que en els últims 40 anys a Anglaterra l’increment de les malalties mentals ha estat d’un 500%. Aborda diferents temes relacionats. Un, els psicofàrmacs, estan pensats com a tractament de xoc i no com a vitalici com els apliquem. O que les causes d’aquestes malalties de vegades són d’origen social. Es troba en aquest tipus de vida competitiu, agressiu… Quan la relació de les tres portes no està alineada, això es trenca. Quan la ment te desitjos d’agressió, frustració, odi o la paraula s’intenta emmotllar segons allò que és tècnicament correcte, res no funciona. L’educació hauria de servir per a l’emancipació intel·lectual i espiritual de la persona, però s’està formant persones per al sistema productiu. Avui, una de les demandes socials més gran és la de llibertat. Bé però pregunto: ets lliure de la teva ment? quan tens un problema, ets capaç de treure-te’l de dins? O no pots dormir, donant voltes i voltes, tot el dia pensant que t’has quedat sense feina o que algú… Demanes llibertat per fora, però no ets lliure per dins. Comença per aquí.

A.D. –Podem ser lliures?

J.T.D.R. –Sí. La meditació és el camí i cal tota la vida.

A.D. –La meditació és…

J.T.D.R. –La meditació és concentració, saviesa i buit. Els grans mestres del passat han dit que separar una part del concepte de la resta no pot ser gaire bo. Aquí i ara s’està separant: es donen classes de meditació només de concentració en pisos de Barcelona o de ioga de fireta que, tot i tenir els seus efectes positius no es pot confondre amb meditació. Si aquesta concentració que he obtingut a través de la meditació o del mildfullness la utilitzo per robar, per ser el millor lladre del món… Per tant, la concentració és necessària, però no suficient. Una superficialitat més. En aquesta eufòria s’està utilitzant la meditació per rendir més en una feina que potser t’està fent mal o que serveix per fer mal. Si et dediques a crear armes, encara que sigui perquè ho necessites per donar de menjar a la família, es crea un Karma. Si a més ho fas desitjant que la gent mori, es crea un Karma més fort.

El primer pas  per meditar seria concentrar-se. Per això, coses més tangibles com la respiració o una imatge, una flor… ajuden. Quan comences a tenir concentració, avances en la anàlisi d’un objecte o d’un concepte filosòfic i en el desenvolupament de l’educació del Dharma. Començaríem per les sis perfeccions: la generositat, l’ètica i la moral, la paciència, la perseverança, la concentració i la saviesa. Aquí comença el camí, sempre amb generositat i una mica de base ètica. Si no, no hi ha camí. La ment generosa és important. Quan ens aixequem al matí, canvi d’hàbits: què és el millor que puc fer per a mi i el que puc fer per a altres? Aquesta acció que he de fer em beneficia? La pregunta és: beneficia algú? No acostumem a pensar d’aquesta manera. El primer ensenyament del Buda són les quatre nobles veritats i després hi ha el desenvolupament de les mateixes en els 84.000 ensenyaments que hem comentat.

A.D. –Què queda dins seu del noiet que anava als escolapis?

J.T.D.R. –Jo era un nen feliç i ho continuo sent. Hi ha moltes decepcions i desesperances veient com està el món. Ara tinc molta més informació que quan era petit sobre com funciona tot. Però crec que encara sóc un noi feliç. El que queda és una visió interna: en aquest moment, jo no tinc 71 anys, els meus comportaments són molt naturals i les meves formes són molt transparents… I ve des de llavors: m’agraden les coses molt clares. Jo he tingut els millors mestres d’aquella època, afectuosos, però quan han hagut de tocar-me la cresta me l’han tocada. Al Tibet els mestres ensenyaven amb una vara. Els monjos portaven el cap amb cicatrius, però només els bons: el mestre pegava a qui veia que tenia recorregut per endreçar-lo. No era un acte de violència. És una memòria, no és una prescripció. Per un deixeble de veritat he de dir la veritat, que és el que em diu ell i el que em demana.

A.D. –L’educació com a clau de futur…

J.T.D.R. –Això que avui en dia anomenem educació, que per a mi no ho és, és el llegat que ens han deixat, i és que totes les persones poden argumentar coses. Avui tothom pot dir i tothom pot tenir raó. Això no pot ser. Tothom opina, té dret a dir… sempre que sigui veritat, interessant… però per dir mentides, ultratjar, insultar… a això no hi té dret, és violència. Avui l’ús de la paraula és per la confrontació. Això és una patologia que es va impregnant en les esferes de relació. Buda va dir que el temps es determina en eons, quantitats immenses de temps. N’hi ha de llum i de foscor. De llum és quan ha arribat un Buda –no un budista– i ha donat ensenyaments i la humanitat ha tingut l’oportunitat d’evolucionar, de sortir del Samsara o sofriment. Des que aquell ser il·luminat arriba a la terra i dóna aquell ensenyament, com totes les coses a la terra, aquell ensenyament comença a declinar, es destrueix. Comença l’eó de foscor, on no hi ha possibilitat d’educació. Així va passant. El que intentem nosaltres des de la nostra petitesa es que l’eó de llum s’allargui el màxim possible. Aquesta és l’esperança.

Després, si penses en la llei del Karma, la llei de causes i efectes: segons quines causes posem, tals efectes vindran… Avui veiem que la majoria de persones posa violència. Per tant, què esperem que vingui? Si posem mentides, armament, sang, pensaments de suïcidi… què esperem que arribi?

Calen les eines per endevinar qui ets i la teva realitat, primer de tot. En aquests 40 anys, he visitat milers de persones. Algunes tenen el concepte que són bona gent i no és veritat. S’enganyen a si mateixos. Si no hi ha honestedat, no arribes a ser qui ets. Quines eines agafes per treballar la teva vida?

A.D. –Què és per a vostè un mestre?

J.T.D.R. –Lama és mestre en tibetà. I rimpoché, estimat. Per mi, el que han estat els meus són el model de mestre. Persones bondadoses, sàvies, practicants, no només amb coneixements filosòfics immensos sinó també amb una pràctica immensa de retirs, d’acció humanitària, d’empatia, d’esforç, de disciplina i dedicació… El conjunt d’aquestes coses, cal anar elevant-lo a potències més elevades, per aconseguir el despertar. És un conjunt de moltes coses. Fins i tot en la simplicitat d’un proverbi budista zen es diu: «com distingiries tu un veritable mestre?». La resposta és: «per com agafa la tassa de te». La manera de comportar-se en la vida diària també parla del mestre. L’hàbit no et fa monjo. Si el portes com l’has de portar, et dóna la possibilitat de ser-ne. Un mestre no anirà caminant pel mig d’un carrer, sempre anirà per una banda en mostra d’humilitat. L’últim mestre meu, que va morir aquest Nadal, per preparar-se per la missió que preveia que havia de fer, va estar-se 20 anys en soledat en una gruta. Qui hi està, avui? Ni al Tibet!