Parlem amb les exalumnes: Laia Marsal

Laia Marsal –Des que els talibans van tornar al poder, la situació és horrible, sobretot per a les dones. Es mor la cultura d’un país: havien prohibit l’escola a les nenes i ara, a mig curs, la universitat. Les estan matant en vida, tancant en la foscor. Aviat ja no sabran ni escriure el seu nom –ens comparteix la Laia sobre la realitat de l’Afganistan, aquest dia tan present als mitjans.

Àngels Doñate – Com pot ser possible això, avui, al segle XXI?

L.M. – L’origen està en la geopolítica i en els interessos econòmics de les grans potències i en l’acord de Doha, que no parla de les dones ni obliga els talibans a respectar els drets humans. Estats Units i tots els qui van fer aquell pacte, no van pensar a dedicar ni una línia a elles ni cap als drets humans.

A.D. –I els mitjans?

L.M. –De seguida van perdre de vista l’Afganistan. Som conscients del que passa a mitges. Als mitjans de comunicació, les evacuacions… tenen un temps límit com a notícia. Va arribar la guerra d’Ucraïna, s’hi ha barrejat Qatar –que m’ha semblat un circ romà amb la gent que ha mort construint aquells estadis– i arriba l’Iran. No ho estem fent bé, el petroli mana. Sempre és el mateix. La riquesa, els minerals… A l’Afganistan desgraciadament hi tenim l’opi, minerals i la ruta de la seda tan dominada per la Xina. Els passadissos humanitaris que s’haurien de fer es fan per extreure totes aquestes riqueses i no per als éssers humans.

A.D. –Davant d’una situació d’aquestes dimensions, un pensa que no pot fer res, que queda massa lluny… però tu, no. Un 18 d’agost et poses a mirar el twitter i…

L.M. –Aquell agost, el de la tornada dels talibans, va morir el meu tiet i va significar molt per a mi, un cop, una persona que em va marcar molt. El 18 d’aquell mes estava a casa i vaig llegir al Twitter el missatge d’una noia, una aparent activista feminista afganesa amenaçada pels talibans. Per un impuls, vaig decidir d’escriure-li un missatge directe pel Twitter mateix. I li vaig demanar: «En què et puc ajudar?» I va resultar que en molt. Ella necessitava omplir uns formularis per als visats: no li funcionaven bé les connexions, no podia penjar-hi els documents. I d’un cas vaig passar a un altre i ja no vaig frenar. Em vaig posar en contacte amb gent dels Estats Units, de Polònia, del Ministeri… a través del twitter. Com una xarxa social pot portar això! Des de llavors, he continuat portant gent. Més de 2.500 persones tretes, repartides pel món! Unes han sortit bé, altres no tant. Ara, és la meva feina, una feina caduca ja que els recursos de les ONG s’han acabat. Cada dia les necessitats són molt àmplies. La finalitat principal és aconseguir una sortida per la gent que està en perill de mort. En el cas europeu per obtenir la protecció internacional han de sortir a un país limítrof i fer una entrevista en una ambaixada europea o presentar els documents que demostrin aquell perill, ja que l’Afganistan no té ambaixades occidentals. Al Pakistan i a l’Iran hi ha molta gent esperant un camí segur… Generalment començo despertant-me a les 4 de la matinada que és l’hora que entren a treballar a les ambaixades al Pakistan, a l’Índia, a l’Iran, al Tajikistan… i començo a enviar e mails. La gent em comença a escriure whatsapss: gent que necessita sortir i no sap com aconseguir els visats, gent que necessita els diners per pagar el vol perquè Espanya no els el paga, tot i que tinguin el visat, gent que ha fet l’entrevista i està impacient esperant els resultats… Els primers mesos dormia tres o quatre hores: al final no em podia equilibrar. Veus tanta deshumanització, impacta tanta desgracia, que no aconsegueixes dormir. Saps com maten, cremen, coneixes gent que està en perill, vius els door to door –els talibans busquen gent porta a porta–. En un primer moment de la crisi, funcionava el tema dels avions d’evacuació però això va tenir un temps limitat, ara és tot més un procés administratiu i cal fer entrevistes a les ambaixades. Ajudo a preparar els casos, a recollir dossiers, a preparar la gent per les entrevistes, amb els tràmits per arribar aquí o a d’altres països.

A.D. –Davant de situacions com aquesta, quin creus que és el paper de l’escola, de la universitat… de cara a formar els joves i infants catalans com a ciutadans del món, conscients del que hi passa?

L.M. –És bàsic situar dins d’un context històric i de geopolítica totes les desgràcies humanes d’aquest món per no caure en tòpics que es quedin en l’epidermis dels conflictes. Els tòpics poden portar a un odi equivocat. La burka és una decisió personal, una de les moltes conseqüències d’un conflicte històric del qual tots els països tenen la seva part de culpabilitat. El tema de Qatar i el futbol és un circ mediàtic perquè el veritable problema és: On comprem el petroli, els països occidentals, les energies? Qui va decidir que el mundial es faria a Qatar? El Messi? El que pot fer l’escola és ajudar a preguntar-se el perquè i treballar molt bé els drets humans.

A.D. –Quina és la teva vinculació amb l’Escola Pia?

L.M. –La meva escola s’acabava a l’EGB i, per continuar els estudis de BUP i COU, els pares em van portar a l’Escola Pia de Diputació, on estudiava el meu germà. Em va anar molt bé perquè els estudis artístics eren boníssims. Hi havia la Marina que em va ajudar moltíssim. Després vaig tornar-hi com a professora al Batxillerat Artístic i de dibuix tècnic a l’ESO, l’any 2008. Va ser un any que vaig dedicar els esforços a fer classe alhora que ho compaginava amb la meva empresa. Ho vaig fruir molt amb els joves, tots enfocats al tema artístic. Avui, la meva filla n’és alumna.

A.D. –Quin va ser el teu recorregut en acabar l’escola?

L.M. –Vaig estudiar Belles Arts a la UB i vaig fer un màster a la UB de Cultura històrica i Comunicació. Vaig fer les pràctiques a la UOC i després vaig entrar a treballar del 2003 al 2006 a la Universitat on vaig aprendre on podien arribar les tecnologies en un moment en què no existien les xarxes socials. Com es podia crear una comunitat i com el coneixement podia arribar molt més lluny amb una universitat virtual que amb una de presencial. Després, vaig entrar en una editorial i em dedicava a escriure articles d’art, a vendre publicitat del sector alt standing. Vaig marxar a fundar una petita empresa de disseny i comunicació, amb una amiga. Vaig quedar-me embarassada i va néixer la persona més important de la meva vida que ara es una gran estudiant de 15 anys amb dots creatius i amb un gran cor… Jo treballava amb la meva empresa i paral·lelament feia classes a l’Escola Pia de Diputació. Vaig unir la meva empresa amb una empresa tecnològica: vam unir els esforços de disseny gràfic amb els tecnològics, vam obrir una web de periodisme gastronòmic, fèiem temes de web, estratègia on line… I vaig començar a treballar al sector del cinema. Vaig cursar un màster en comunicació multimèdia. Vaig entrar a treballar temes de màrqueting i comunicació, per exemple, al cinema l’Splau, El vaig portar a ser el número u en venda d’entrades a Espanya. Després vaig portar l’esponsorització i màrqueting d’un jugador de primera divisió del Barça, empreses del sector cultural, de biotecnologia, universitat… Vaig fer un altre salt i vaig voler especialitzar la meva empresa en temes de comunicació. Vaig contractar quatre persones i vam portar la comunicació de 25 cinemes de l’estat espanyol, entre altres iniciatives. Amb la covid, tot va esclatar. van fallar molts negocis que tenien a veure amb els espectacles. Vaig continuar com a free lance i em va fer molt de mal haver d’acomiadar persones, indemnitzar… Va ser duríssim. Després de la pandèmia, em vaig implicar amb l’Afganistan.

A.D. –Com ho pots fer?

L.M. –Com puc fer la feina que faig, no ho sé ni jo. Suposo que el mateix esforç que posava en salvar cinemes, l’he posat en salvar persones. I una experta en comunicació, màrqueting i cultura com sóc jo, va posar les seves habilitats al servei d’altres en un món de guerra: la capacitat de creació, la xarxa de contactes… Però també sé que he aprés en dos o tres anys més que en tota la meva vida. He fet coses bones i també he comés errors. Estic contenta del que he fet però també molt esgotada. És molt dur i vull fer un canvi. Hi ha gent maca al voltant i gent que m’ha fet mal perquè quan entres en una guerra pots acabar amb un tret al cap. He vist coses que no m’agraden gens com la corrupció, però he après a detectar qui menteix i qui no, qui està en perill i qui no, si la documentació és falsa… He après a detectar problemes i com solucionar-los de manera ràpida. Estic molt orgullosa d’haver-ho fet i molt trista pel moment que vivim.

Tens moltes preguntes: cap a on tires? Crees una nova empresa on puguis enfocar temes humanitaris? Com reaprofitar tot aquest coneixement que he adquirit? Jo sóc experta en comunicació i creativa. Aquest temps he après, he treballat com a free lance, he conegut molta gent….

La gran patacada serà la manca de l’educació a l’Afganistan ja que al cap d’uns anys serà una societat inculta en tots els aspectes. El món està obligat  a protegir aquelles dones i a restablir els drets humans per a elles i el seu futur.

He rebut amenaces, he passat por, s’ha colat gent incorrecta. M’ha passat una mica de tot. He viscut moments de solitud, molt d’amor, de no dormir, de cansament… Ha sigut dur però estic contenta d’haver ajudat tanta gent que ara pot tenir un futur

A.D. –Creus que la nostra societat, que nosaltres, som persones solidàries, empàtiques, compromeses?

L.M. – Crec que la tendresa és un tresor que teníem als 90. L’estem perdent. La gent ha deixat de ser amable i tendra; el món és més agressiu. La gent és freda i li manquen sentiments, en general. Tot el dia connectats amb el mòbil… Evidentment, hi ha gent meravellosa, generosa, que a l’últim moment són capaços de comprar un vol per una família en perill o que acullen gent a casa seva… En una crisi com aquesta, cadascú fa el que pot: la meva implicació no ha de ser un exemple i no ho exigeixo als altres. Tot s’ha d’equilibrar, de vegades baixes i tornes a pujar… He vist crueltat i corrupció. Això fa que tinguis una mica de ressentiment. T’enfades quan veus aquestes injustícies… Això és intern: quan un veu tantes coses, costa entendre que la resta no les vegi, costa equilibrar i ara ho faig més, això d’equilibrar.