Parlem amb l’exalumne: Miquel Àngel Prats

Entrevistem a Miquel Àngel Prats, alumni de la nostra escola, mestre, psicopedagog i Doctor en Pedagogia per la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Amb ell vam tenir una llarga conversa sobre Tecnologia, innovació i transformació digital a l’escola.

Com t’agradaria que et presentéssim?

Jo sempre em quedo amb la meva primera professió que és la de mestre, perquè sempre estic aprenent i m’agrada dedicar molt de temps a la resta de persones. Per tant, sí, aquesta definició és la que jo crec millor em defineix: mestre.

Parlem de tecnologia, innovació, transformació digital a l’escola però tenim la sensació que vivim encara en un món on els coneixements es mesuren en notes i els aprenentatges estan fortament estandarditzats. És possible canviar aquesta dinàmica veient com de ràpid avança la tecnologia?

Darrerament intento obrir sempre les meves conferències amb una prèvia que ajuda molt a que la gent prengui consciència del moment on estem. Hem d’entendre que entre l’educació i la tecnologia sempre existeix i existirà una relació d’alta tensió.

Primer perquè l’educació en sí mateixa és un món de processos lents, de respecte dels tempos, dels ritmes d’aprenentatge de cadascú i amb l’objectiu de treure el millor de cada persona.  Contràriament, en aquest cas, la tecnologia o l’epistemologia de la tecnologia, és l’acceleració. Per tant, tot és instantani, immediat. Ara i aquí.

Fixeu-vos què és un gran xoc de trens! Un seriós dilema, no? Quan existeixen aquests dilemes, el que s’acostuma a fer és que un que sigui subsidiari de l’altre. En aquest cas, crec que ha de ser la tecnologia que ha d’estar al servei de l’educació,

I la segona raó és que és molt important saber on som. Al llarg de la història de la humanitat hi han hagut quatre grans revolucions, i ara estem en un moment excepcional de la vida de les persones. Tot el tema de les màquines intel·ligents o la intel·ligència artificial està posant una altra vegada en interrogant  quin és el nostre rol en l’àmbit educatiu, Què és allò que hem de fer a l’aula? Quina és la pregunta que finalment ens interpel·la com a docents?

És molt important saber cap on anem, quines són les nostres prioritats, què volem a nivell pedagògic. Per tant, si l’escola i el projecte educatiu té això clar, afegir la tecnologia i adaptar les qüestions tecnològiques és molt més senzill.

Creus que hi ha un desfasament entre el sistema educatiu i la realitat tecnològica que viuen els infants i joves d’avui en dia?

Sí, completament. Hi ha un desfasament de coneixements, d’instruments i d’actituds. Aquest desfasament es dona en el fet que, molt sovint, els educadors, mestres i famílies, no governen o, fins i tot, ja han abdicat d’alguns d’aquests temes. Els alumnes, els estudiants, es troben que no tenen referents. Es parla de nadius digitals, però, molt sovint, jo acostumo a dir que són orfes digitals. Per què? Una: pares, mestres i educadors, desconeixem quin és el consum mediàtic que tenen. I dos: com que el desconeixem, no sabem que existeix i per on es mouen. Per tant, en aquests moments és el Far West digital. Crec que aquest tema ens depassa a mestres i educadors. I optem per l’opció més fàcil, prohibir-ho. Perquè tot això ens demana haver-nos de reciclar i canviar-ho tot i és molta feina. Solució? No mòbils, no tauletes.

Però tenim un problema perquè, en primer lloc, nosaltres acabem desfasats; en segon lloc, no els estem donant exemple; en tercer lloc, tampoc els estem donant un criteri a l’hora d’utilitzar aquestes eines de manera educativa; i en quart lloc, tampoc els estem ajudant a assolir un futur, no gaire llunyà, en el que, probablement, s’hauran d’enfrontar amb unes eines que seran molt potents. I potser se sentiran enganyats per aquestes eines i per tot el que poden aportar de desinformació perquè no els haurem ensenyat a contrastar allò que estan llegint, a utilitzar el pensament crític al voltant de tot això.

Com a mestres que creus que ens caldria fer?

La primera gran qüestió és fer com una mena de pacte entre famílies, educadors i alumnes. Els alumnes també han d’estar en aquest pacte. Ha d’haver hi un diàleg, molt madur i cal  fer-los partícips.

En segon lloc, és necessari fer un gran esforç formatiu entre el professorat i en els equips directius al voltant, no només de qüestions instrumentals, sinó també com poder utilitzar la tecnologia de manera profitosa de cara a l’aprenentatge. I això no vol dir que estiguem sempre amb la tauleta, sinó saber quan val la pena utilitzar tal tauleta o ordinador i per quines altres qüestions podríem perfectament estar en un tu a tu.

I pensar també estratègies de benestar digital. Molt sovint aquestes eines el que fan és amplificar també qüestions de tipus molt emocional. Aleshores també ha d’anar acompanyat de tot un programa socio afectiu o socioemocional. Per exemple, el cas del ciberassetjament. Podem pensar que sense màquines no existiria. No, no ens equivoquem. El que passa és que aquesta canalla, el tema socioafectiu o socioemocional no el tenen resolt. I utilitzen els canals que tenen a mà, en aquest cas la tecnologia. El que cal es resoldre tot un seguit de qüestions que tenen a veure amb l’autoestima, amb com es veuen a si mateixos, en com veuen els altres.

La Intel·ligència Artificial és ja present en la nostra vida i també en la de l’escola. Entenem que és una oportunitat però no representa també un perill?

Oh, i tant! Sí, és clar. Totalment. No hi ha cosa pitjor, en aquest cas, que una eina que estigui descontrolada i desregulada. La IA ens dona molta potència quan som capaços d’utilitzar-la amb una finalitat determinada, és a dir, amb un criteri. Si no som capaços de donar criteri a l’hora d’utilitzar aquestes eines és el Far West, com us deia abans.

Aquesta eina és molt potent. Pels docents és una eina extraordinària. Resulta que ens pot ajudar molt en la nostra feina de gestió, la nostra feina fins i tot didàctica i avaluativa. Per tant, és una eina que funciona molt bé quan la persona ja té coneixements.

Serà molt interessant aprofitar aquesta eina quan l’alumnat tingui coneixements previs. Aleshores muntem, per exemple, algun tipus de dinàmica en el que puguem ensenyar-los a utilitzar-la. I no l’amaguem,  no hem de tenir por que la utilitzin. Us poso un exemple de la utilització del CHATGPT, per exemple, en una classe de filosofia. Hem estat parlant de Plató, Aristòtil. doncs anem a fer una entrevista amb la història. I pots fer una entrevista amb Aristòtil o amb Plató preguntant les coses que hem estat explicant a classe.

Diu Yong Zhao, expert en educació del segle XXI, “els estudiants han de ser amos del seu aprenentatge amb l’assistència de la IA i la col·laboració global”. Si és així, com serà el professor del futur?  I l‘alumne del futur?

Pel que he estat treballant amb la Bofill sobre l’educació híbrida, sí que veiem que serà com una mena de mestissatge entre educació presencial i aprenentatge autònom. Quan dic aprenentatge autònom, no vol dir remot, sinó que també podran aprofitar el centre educatiu per treballar-ho. En grup, a partir d’un projecte comú o amb persones que estan donant algun tipus de conferències en línia.  Un sistema que sigui completament de molts colors, on hi haurà classes magistrals, però més reduïdes que ara; s’augmentarà molt més l’atenció individualitzada, es fomentaran les dinàmiques de treball en grup, on discutir i resoldre problemes, i sempre amb el seguiment de professors. El professor es converteix en un guia. Yong Zao parla de coach, jo diria més aviat un mentor.

Hem parlat del present i del futur però fem ara un viatge al passat. Quins records guardes del teu pas per l’Escola?

Guardo molt bons records! Sempre ho diré, el que sé de tecnologia ho sé d’aquí. Crec que vam tenir molt bona preparació en tots els nivells. Molt bona fonamentació personal i humana. Alguns, després de tercer de BUP, marxaven perquè el COU Bofill feia molt de respecte. Jo sempre he pensat que el nivell que portàvem, era un nivell alt en moltes coses: a nivell de llengües, a nivell matemàtic,… I els professors que teníem marcaven aquest nivell. Jo recordo haver-me iniciat aquí en tecnologia de la mà del Ramon Ribas, a qui, ja et dic jo, que li dec tot el que sé. Una de les persones que guardes amb molt bon record. En aquest cas, al Ramon i al Valentí Massip, que són els que van ser els meus professors en aquells moments.

Alguna anècdota que recordis especialment?

Mira la que us acabo d’explicar quan he vist el pati, i és que he reconegut el lloc on vaig saber directament qui eren els reis!

Una anècdota que sempre me’n recordaré també. A quart de primària (d’EGB) teníem un professor, en Víctor Solá, que era molt bo. Jo el vaig tenir com a tutor i recordo que amb un company se’ns va caure un llapis i vam començar a discutir de qui era. I enmig de la discussió ens diu el professor: “Bien, basta. Vengan aquí los dos. ¿De quién es este lápiz?” Tots dos defenent que era de cadascun. Jo ho tenia clar que era meu. Al final ens diu, “Se acabó, lo parto por la mitad y a ti te doy una mitad y a ti otra. ¿Os parece bien?” I l’altre company contesta, “Sí, a mi sí.” I jo, “No, a mi no, que es mío” I el professor em mira i em diu: “Pues es tuyo, chaval. Dices la verdad” I aleshores va agafar l’exemple i va dir “Acabáis de presenciar lo que era juicio salomónico”. Em va quedar gravat per tota la vida.

Quin consell donaries als nostres joves estudiants?

Que aprofitin al màxim les persones que tenen aquí el seu servei perquè, després de molts anys, te n’adones que aquesta és una etapa molt important. Jo diria que la meva professió la vaig muntar aquí. Sembla mentida, eh? Però la muntes aquí, en bona part, la comences a cosir en l’adolescència. És clar que poden passar moltes hores al llarg de la vida i pots canviar i fer girs professionals. Però que aprofitin al màxim totes les oportunitats que tinguin i totes les persones o serveis que se’ls posen al davant. Però jo crec que l’Escola Pia, i concretament Nostra Senyora, dona una multiplicitat de serveis i iniciatives com perquè la gent pugui aprofitar-se’n. Doncs això, cal que les aprofitin totes. A Full.

Moltes gràcies Miquel Àngel!