Parlem amb els exalumnes: Ramon Maria Nogués

En Ramon Maria Nogués (1937), escolapi i catedràtic emèrit de la UAB, va arribar a ser alumne a l’Escola Pia Nostra Senyora per recomanació d’un jesuïta. Era l’any 1943 i, fins l’any 1954, en Ramon Maria va estudiar en aquella escola, on va créixer també la seva vocació per la ciència i religiosa. Va estudiar Biologia a la UB però també Filosofia i Teologia. Tota la seva vida ha estat lligada a l’educació, com a professor universitari, a la recerca i a la difusió, sent autor de diferents llibres. Encara avui recorda, amb una seguretat que sorprèn, els noms dels seus tutors i es troba regularment amb alguns companys per dinar. I és que allò que va unir l’Escola Pia no ho separa ni el temps…

Com va ser la teva arribada a l’Escola Pia Nostra Senyora?

El meu pare tenia bastanta relació amb els jesuïtes. El meu germà Jordi, escolapi també i que ja va morir, va començar a estudiar amb els jesuïtes. Nosaltres érem cinc germans: els tres primers, nois. Quan vam haver d’entrar-hi l’Oriol i jo, a escola no hi havia plaça per tots tres. Eren moments complicats… El meu pare volia que fos així. Va consultar amb un jesuïta, el pare Vergés, després bastant celebre, i li va dir que si no, ens portés als escolapis perquè també eren molt bons educadors. Jo vivia al carrer València-Girona. El meu pare va intentar que entréssim als escolapis de Nostra Senyora perquè érem del barri: ho va aparaular amb el Pare Ubassart, a qui havia conegut durant la guerra, que estava amagat a prop de casa.

Quina escola recordes? Parlem del 43…

Jo recordo coses de la primària, professors que vaig tenir, eren laics, però hi havia un escolapi, el Lluís Vall, era qui coordinava la primària. Recordo el professor Massó, de qui tinc un molt bon record. No el tinc molt específic però si bo. De més gran en tinc molts més forts i clars. Aleshores teníem a cada curs un tutor escolapi, llavors n’hi havia molts, recordo els que vaig tenir: a primer de batxillerat, el Pare Marimon, després un capellà que no era escolapi; a segon, el Pare Serramià. També el Pare Liñan. 0 el Pare Renom, el Pare Ramon Mestre, el Pare Sala, el Pare Feliu… tots morts. De professors vaig tenir altres escolapis, el Pare Fullat, l’únic viu de tots els que vaig tenir perquè acabava la carrera.

Quines eren les teves assignatures favorites?

M’agradaven bastant les assignatures de ciència. Recordo el Pare Pau Martí de Física i Química. De Matemàtiques vam tenir un ayo o ajudant, el Professor Vizcaya, que era alumne a la universitat: llavors els títols no estaven tan valorats. Recordo bé alguns professors d’Història, en particular, el señor García Tolsà, un republicà valencià, expulsat per Franco a 300 kilometres de la seva ciutat, i va venir a parar aquí. Era un dels responsables de Lo Rat penat de València, perseguit com tanta gent. Els escolapis el van agafar. De fet, van agafar gent perseguida com ell, que era excel·lent, i va ensenyar aquí i a Sarrià. També em ve al cap el senyor Altisent, que també era d’història i el seu germà de Química. Jo vaig acabar el pla 1938 i vaig començar el pla 1953: soc del primer curs que vam fer el PREU.

Hi vas estudiar del 43 al 54. Devies trobar una escola complicada, molt polititzada…

No, no era possible. Es feia un ‘quid pro quo’: les coses s’arreglaven, els escolapis d’aquella epoca no eren franquistes pero s’havia de conviure. No la recordo conflictiva aquella etapa. No era brutal. Hi havia el Pare Ortí, bastant partidari del franquisme i que havia escrit algun llibre a favor de les tesis franquistes… però vaja! Les festivitats del règim era obligatori fer-les :es celebraven al pati, amb algun discurs. Parlo de festes com el dia del estudiante caido… Però, saps? Jo no vaig cantar mai l’himne nacional, per exemple. Com a molt, eren tres dies l’any els que calia significar. Això sí, fèiem instrucció premilitar: venia un capità de l’exèrcit, ens la feia i desfilàvem amb fusells de fusta. T’he de dir que els alumnes ens ho preniem bastant a broma.

Davant de tot això, a la nostra escola, per exemple, recordo el Garcia Tolsà que, quan ens explicava l’última part de la història, sempre parlava del general Franco. A Espanya es deia generalísimo, llavors. I nosaltres ens preguntàvem per què feia allò, aquell profe… Després ens vam enterar. I saps? Les activitats que no eren a classe com les d’acció catòlica, es feien en català. Les hores de classe en castellà i alguna en català: el pare Pau Martí quan s’empipava passava al català, i ho feia sovint perquè tenia geni… Alguns alumnes sí que eren més regimentals però en general quan el pare Orti ens feia el discurs, els grans feien gresca. Socialment hi havia problemes al carrer, la vaga de tramvies al 51, llavors cursava 4t, vam anar al carrer a veure per què la gent tirava adoquins, pel passeig de gracia baixaven, adoquí cap aquí i cap allà. Això va coincidir amb una missió que va fer el bisbe de Barcelona, que llavors era un bisbe militar, era un home bastant franquista però no acabava de ser-ho, defensava sempre els capellans -que els d’aquí van ser bastant oposats al franquisme- i es notava.

Com arriba la teva vocació d’home de ciències? Va ser en aquella època?

Jo de petit ja vaig anar a l’escoltisme amb mossen Batlle, molt amic de la família. Ell va començar una activitat més o menys catalanista, i la guardia civil no el deixava. Es va posar sota protecció de l’església, el bisbe Modrego, que el va defensar. Anàvem de campaments i a la muntanya vaig agafar afició a la natura i tal. Anàvem a unes finques que estan entre la Farga de Bevié -abans de Ripoll-, hi havia unes fàbriques de teixits d’uns suïssos. Tenien unes finques i allà fèiem perquè, com que eren suïssos… la guardia civil no volia problemes internacionals. O a Muntanyà, uns terratinents catalanistes, on ara hi ha la urbanització, no hi havia res… Això em va fer agafar l’afició a la naturalesa.

Acabes l’escola i…

Jo tenia la intenció d’estudiar Biologia però jo ja tenia la idea de fer-me escolapi. En acabar el PREU, ja al setembre, vaig decidir marxar al noviciat, a Moià. Vaig començar la carrera eclesiástica fins al 61, practicament 8 anys, Filosofia i Teologia. Vaig viure a Moià, Irache, Albelda, Salamanca… L’any 62 el Pare Trenchs em va dir: matricula’t d’una carrera de ciència i necessitava també algú a Terrassa així que m’hi va enviar. Com que el primer curs era comú a totes les carreres de ciències em va dir que em matriculés a l’escola d’enginyers tèxtils de terrassa, que era l’única de tot el territori espanyol. Hi vaig fer el primer curs amb la idea de passar-me a Biologia. Vaig tornar a Barcelona, a Sant Antoni, i a la UB. El Pare Trenchs va obrir la residència d’estudiants a Sant Antoni, i la va encomanar a dos laics, el Fèlix Martí i el Jordi Porta, que després va ser president d’Òmnium Cultural. Jo hi feia de consiliari mentre estudiava del 62 al 67, uns anys molt moguts des del punt de vista polític, però ells eren gent amb contactes i coneixements polítics molt interessants. I aquí es van fer les aules Pare Profitós: s’hi feien assignatures de nivell universitari d’allò que no es podia fer a la universitat. Els professors que la universitat expulsava, els contractàvem nosaltres perquè com que era de l’Església, el governador hi posava inconvenients i alguna vegada ens van atacar els falangistes, però no s’acabaven d’atrevir a prohibir-ho.

Un cop llicenciat, comences a treballar.

Vaig treballar sis mesos a l’Escola Pia Granollers… poc més. Quan estudiava i no tenia títol, vaig fer algunes classes a Sant Antoni, de pastoral i religió. Alguns dels que vaig tenir d’alumnes encara els veig, tots jubilats és clar, un metge, el que va ser ministre d’educació a Madrid i conseller de la Colau a Barcelona… Al 67 el pare Salitjes em va dir que comencés el doctorat i vaig començar amb el doctor Prevosti a la UB. El 73 es va fundar l’UAB; era molt d’esquerres… Es van fundar les autònomes per treure els estudiants de la ciutat i les fundaven enmig del camp… Van treure la classe de religió que hi havia a la universitat, però els van posar com a condició que es fessin seminaris voluntaris de religió. Aleshores el rector li va demanar al provincial escolapi que hi enviés algú i va enviar-hi el Novell, l’Almirall era el provincial, i el següent m’hi va enviar a mi. Jo ja estava a punt d’acabar el doctorat. El rector estava muntant la Facultat de Biologia, de Ciències de l’Educació i faltava un catedràtic de Biologia… Em va dir si jo volia agafar l’encàrrec de càtedra mentre acabava el doctorat. Li vaig dir que sí i em van contractar com a doctor. Després vaig fer les oposicions a Madrid… i el que tocava. Trenta-dos anys a la UAB fins que em vaig jubilar, ara fa 15 anys… he estat sempre a la universitat.

Tantes vegades et deuen haver preguntat per l’oposició ciència-religió…

Jo m’hi he sentit còmode en els dos espais. Primer, perquè en contra del que pensa alguna gent, jo no he trobat oposició entre ciència i religió. Jo he fet genètica. Al meu departament, hi havia gent creient o no creient… La genètica tothom la fa igual. quan un troba una cosa no es creu que ho ha fet perquè sigui o no creient… sinó per una recerca, unes hores, unes conclusions. En l’ambient n’hi ha, però no gaire. A la UAB sempre m’he sentit respectat absolutament. Un professor extremeny, amb qui després hem tingut molt bona amistat, quan es va assabentar que entrava un capellà de catedràtic de Biologia… va dir que potser no explicaria bé el Darwinisme i tothom se li va tirar a sobre… L’explicarà com tothom! Amb les autoritats cap problema, al contrari. S’hi va fer honoris causa el bisbe de San Cristóbal de las Casas i allò estava a petar, i el Jaume Botey va fer la presentació per la facultat de filosofia… Sempre m’ho han preguntat: encara corre aquesta idea d’oposició entre ciència i religió? I hi ha gent, per exemple un capellà que digui ximpleries, que ho alimenten. I és clar, es fa més famós aquest que cent altres capellans que diguin el que s’ha de dir.