Parlem amb l’alumni Raquel Correa Domènech

Com és el dia a dia d’un eurodiputat al Parlament? Quina feina hi fa?

La feina és infinita, no s’acaba mai. En fas tanta com en vulguis fer. Nosaltres anem tot el dia amunt i avall reunint-nos amb molta gent. Ens interessa molt escoltar per poder dur la seva veu al Parlament i així incidir en la legislació europea.

Crec que, de vegades, és difícil que, des de Catalunya, s’entengui què fa el Parlament Europeu. Es fan lleis concretes que afecten el nostre dia a dia, com per exemple la prohibició dels plàstics d’un sol ús, aprovada recentment. Ja no hi ha canyes, gots ni plats de plàstic d’un sol ús. El Parlament Europeu va considerar que era massa contaminant i ja no se’n poden vendre. És una legislació que ve d’Europa i que té un efecte directíssim sobre cadascú de nosaltres: ara anem al bar i ja no ens posen una canya de plàstic. Per fer-ho, ens hem reunit amb totes les ONG que estan treballant per protegir el medi ambient i reduir els plàstics al mar, i ens han explicat què creuen que ha de contenir el text d’aquesta llei, com podem ser més eficaços per implementar-la, com podem protegir-la perquè no quedin forats legals, quins escenaris tindrem si hi afegim això o si deixem de posar-hi allò altre, etc.

Moltes i moltes reunions i molt i molt interessants en una legislatura que la protecció al mediambient ha tingut un paper central. S’aprèn i es viatja molt. El Parlament té seu a Brussel·les, però també a Estrasburg i, per tant, ens passem el dia amunt i avall.

Com creus que et va marcar l’escola?

Clar, jo només vaig ser-hi dos anys, però potser sí que en destacaria dues coses.

L’escola no comptava amb tots aquests projectes europeus que teniu ara, però sí que vaig poder continuar estudiant-hi francès i vaig començar a fer alemany. Potser aquesta possibilitat d’estudiar noves llengües sí que va forjar aquestes ganes d’obrir-me al món i a Europa, en particular.

I, per una altra banda, recordo, també, que ens ensenyaven a pensar, ens animaven a llegir textos i a treballar-los amb pensament crític. No ens ensenyaven a empollar ni a fer colzes, sinó a entendre i reflexionar el que apreníem. Recordo molta reflexió a classe de literatura i de filosofia.

Quan vas descobrir la teva vocació? T’hi van ajudar des de l’escola?

A mi m’agradava tot, de l’escola. M’agradaven tant les mates com la literatura, m’encantava la física i m’enamoraven les llengües.

Recordo una amiga a qui les mates li anaven fatal i tenia claríssim que havia d’estudiar lletres. A mi, com que m’anava bé tot, vaig fer primer de batxillerat científic (mates, física, química, biologia…) i en vaig gaudir molt. Però no em veia tancada en un laboratori. Jo soc més de parlar i relacionar-me amb la gent i, a la meitat del curs, vaig decidir canviar. Recordo que li vaig dir a la tutora i em va fer cara de n’estàs segura?! Però sí. Em va donar suport amb el canvi i a 2n vaig fer el social.

En una classe de literatura espanyola, vam llegir una columna d’un diari que ens va portar el professor, en què s’explicava un conflicte armat que hi havia a l’Àfrica. No recordo quin, però em va frapar molt. Sobretot em va impactar el fet que jo, fins llavors, desconeixia que estigués passant allò tan greu en aquell racó de món. Vaig pensar que era una sort que aquell periodista hagués redactat aquell article i que el nostre mestre ens l’hagués compartit; si no fos així, no hauria conegut aquella realitat. I si no saps què passa no hi pots fer res. Estar informat de les injustícies et permet decidir com actuar davant d’aquestes.

En aquell moment vaig veure la necessitat de tenir una societat informada per donar la possibilitat a la gent, a nosaltres mateixos i al nostre entorn, de fer alguna cosa per poder canviar les coses que no són justes. Crec que aquí va néixer la meva vocació com a periodista.

Com va néixer el teu esperit europeu? Com saltes del periodisme a la política?

Crec que, de vegades, les coses, la majoria de les coses importants que m’han passat a mi com a mínim, venen bastant de rebot, són per casualitat. Vas fent el teu camí i, de cop, passen coses que et porten cap a un camí diferent.

Vaig estudiar periodisme, vaig fer un postgrau en temes de política internacional, vaig fer un Erasmus a Florència i vaig fer les pràctiques a Pàdua, al nord d’Itàlia, per la Cadena RAI. O sigui que ja vaig començar a moure’m cap a aquesta direcció. I, quan un company del postgrau em va dir que s’obria aquesta plaça per anar a fer de corresponsal a Brussel·les i havia pensat en mi, no m’ho vaig pensar ni dos minuts, vaig enviar el currículum i em van agafar.

M’ho vaig trobar més que anar-ho a buscar. Un cop aquí, vaig descobrir el projecte europeu i em va semblar molt interessant i… farà quinze anys que hi soc!

Hem nascut i crescut en pau i ho veiem com un estat natural, però som les primeres generacions que n’hem pogut gaudir. Durant molt temps i fins fa molt poc, Europa ha estat permanentment en guerra. No ha estat fins que hem establert aquests objectius comuns que representen la Unió Europea, que hem aconseguit ser l’espai del món amb una pau més estable i duradora. Això em sembla un dels tresors més grans que tenim i no ens n’adonem del que ha representat arribar fins aquí.

Ara, amb la guerra d’Ucraïna a les portes de la Unió i, també, amb el conflicte de Gaza tan proper, potser en som un xic més conscients, però, en general creix l’euroescepticisme i es coneix poc i no interessa el paraigua de pau que representa i ens aporta la Unió Europea.

Quina és la teva feina concretament? Quins coneixements i habilitats creus que cal tenir per fer les tasques que fas?

Soc assistent parlamentària, és a dir, treballo per un eurodiputat.

És força curiós perquè, entre els companys que fem la mateixa feina, tenim recorreguts acadèmics molt diferents. N’hi ha un que va fer estudis internacionals un cop va acabar els de dret, jo vaig fer periodisme, una altra és enginyera, una estudia relacions públiques… i cadascun tenim un inici professional molt diferent i ens hem trobat fent tasques similars.

Per tant, les habilitats que tenim, van més enllà dels coneixements estrictes del que vam estudiar a la carrera.

Les tasques que fem depenen molt del perfil del diputat, de les ganes que tingui de treballar i de la força que tingui el seu grup. Jo he tingut la sort de treballar amb un eurodiputat que es creu molt el projecte europeu i que tenia moltes ganes de treballar. Per tant, hem fet molta feina en aquestes dues legislatures.

El Parlament ofereix tant com vulguis fer. Pots organitzar conferències, pots fer missions per seguir més de prop un dels temes que estàs treballant en una legislació, pots reunir-te amb mil ONG, lobbies, gent que està defensant temes en què tu estàs treballant… o pots simplement anar al plenari, votar i ja està.

Més concretament, com a assistent, faig tasques molt diverses: des d’escriure-li els discursos a l’eurodiputat per anar al plenari, portar-li els perfils a les xarxes socials, i convocar periodistes per a les rodes de premsa fins a donar-li suport legislatiu en cada comissió temàtica de la qual forma part o també en tasques més administratives, com organitzar els grups de visita, com el de l’Escola Pia, que ens vau visitar fa poc.

Quina recomanació faries als joves de 2n de Batxillerat de l’escola que estan decidint què volen estudiar i que comencen una nova etapa?

Que no els sembli que és una decisió taaaaan important i que facin el que els agradi. Avui el món canvia tan ràpid, que el consell aquell de “estudia això perquè hi ha molta demanda, estudia allò perquè segur que trobaràs feina” crec que ja no serveix. Perquè quan hagin acabat la carrera, el màster, i les pràctiques el món laboral serà segur diferent a com és avui. Per tant, els diria que estudiïn el que els agradi, que viatgin, que llegeixin, que aprenguin llengües, que facin tantes pràctiques com puguin, que s’ho passin molt bé i que ja aniran trobant el camí. I que si a la meitat volen canviar, que podran canviar. Segur.