Descobrint la Roma amagada: una ruta pel passat romà de la nostra ciutat

El passat 20 de març, dins de la Setmana cultural, els alumnes de 1r de Batxillerat vam fer una ruta per la ciutat, Ave Barcino. La nostra excursió per la Barcelona romana i la visita al MUHBA (Museu d’Història de Barcelona) va ser molt més que una simple passejada entre pedres antigues. Va ser un viatge al cor de la vida quotidiana de l’antiga Bàrcino, una ciutat romana que encara avui amaga sota els seus carrers moltes històries per explicar. Amb els ulls oberts i la llibreta a mà els alumnes de la modalitat humanísica, vam descobrir tot allò que els romans ens han deixat i que, sorprenentment, encara forma part de la nostra manera de viure. Allò que vam veure durant l’excursió ens ho va deixar clar: vivim envoltats d’herència romana.

Petjades romanes que encara trepitgem

Una de les primeres coses que vam observar va ser l’herència en la circulació i les vies. Encara avui moltes carreteres modernes segueixen el traçat antic. El concepte d’una ciutat ben comunicada i estructurada ja ve d’ells, i encara és bàsic per a la nostra mobilitat actual. Els romans van ser uns mestres en la construcció de carreteres i camins (les famoses vies romanes), que connectaven tot l’Imperi i facilitaven el comerç, l’expansió i l’organització territorial. Aquestes vies no només marcaven rutes, sinó que també eren símbol de control i poder.

També vam veure com tenien una gran capacitat d’enginyeria, amb obres com els aqüeductes, que portaven aigua a les ciutats i fins i tot s’utilitzaven per regar els camps dels pagesos. Aquests pagesos regaven molts cops els camps il·legalment punxant l’specus, que era el conducte principal d’un aqüeducte per on fluïa l’aigua.

Un altre detall curiós va ser descobrir que molts romans no podien fer foc a casa, per la qual cosa existien establiments anomenats tabernae, una mena de “take away” romà on podien escalfar menjar o preparar-lo amb cassoles d’argila, les sigil·latae, perquè porten un segell del taller on s’han fabricat aquests recipients.

Drets, lleis i estructures socials que continuen

També ens vam endinsar en l’àmbit familiar i social. Els estudiants que escoltàvem el guia, ja sabíem que la societat romana era clarament patriarcal. Ho hem anat treballant a les classes de Món Clàssic. De fet, el jurista romà Ulpià ja denunciava el masclisme del seu temps. La figura del pater familias concentrava tot el poder, i la patria potestas donava al pare autoritat total sobre la seva família.

Un dels conceptes més significatius que ens ha arribat és la llei de la patria potestas, com ja he mencionat abans, i que donava tot el poder al pare de família. Encara avui el dret continua inspirant-se en moltes lleis romanes: el concepte de “pena pecuniària” (que és la multa en diners) ens ve directament de quan la paraula pecus equivalia a riquesa.

També vam veure que hi havia diferents nivells de ciutadania: alguns tenien el dret a votar (optimo iure), i altres no, tot i pagar impostos. Aquesta idea de drets civils desiguals ens fa pensar en algunes situacions modernes, com la dels immigrants o menors d’edat, que viuen dins una societat però no tenen accés a certs drets.

I les dones romanes? Aquestes tenien drets legals que no podien exercir: la seva funció era que els fills heretessin aquests drets. Encara avui hi ha debat sobre com les lleis poden existir sense que es puguin exercir en igualtat.

Llengua, creences i expressions que encara fem servir

De la Roma antiga també ens queda la llengua i moltes expressions llatines que encara utilitzem tant en el llenguatge col·loquial com en el jurídic. Dir que algú és una “mala pècora” ve de quan les ovelles (pècores) eren valuoses i les que no obeïen, eren considerades dolentes (males pècores). També podem apreciar que la paraula “pecuniari” ve de pecus (ramat i, per tant, un bé preuat i una riquesa) i ens connecta directament amb com es valorava la riquesa. També moltes paraules que fem servir en dret, política i ciència deriven del llatí. Els romans ens parlen cada dia.

D’altra banda, si parlem de religió, aquesta tenia un paper central: tot es feia amb el beneplàcit dels déus i això es notava en la vida quotidiana on els rituals i les cerimònies eren constants. El poder religiós estava integrat en tots els àmbits de la vida, aquesta presència també la podem veure en algunes societats modernes.
Quan els cristians van començar a construir esglésies, van fer servir les columnes dels temples romans cap per avall, per simbolitzar que les antigues creences havien estat superades i renovades. Encara avui, moltes esglésies estan edificades sobre antics temples.

A més a més, cal destacar les influències d’altres poblats sobre els romans. Els romans tenien un orgull i una tossuderia notables, però també sabien aprendre dels enemics i adaptar els coneixements dels pobles que conquerien. Un bon exemple és el debat sobre fins a quin punt els romans eren “romans” ja que van acabar assumint moltes pràctiques i elements dels íbers i altres pobles locals.

El cementiri romà en classes socials

D’altra banda, també vam fer una visita al cementiri romà. Això ens va permetre veure les diferències socials de la societat romana i com existien fins i tot post mortem: des de mausoleus per als rics, fins a tombes més senzilles o simplement estructures de ciment per als pobres. També vam veure com els nens i nenes s’enterraven amb joguines com nines, cavallets o tabes (ossos d’ovella). Una curiositat és que els nadons de pocs mesos no es consideraven ciutadans amb condició jurídica i es podien enterrar dins la ciutat.

El món militar i el poder imperial

Els legionaris portaven armes com el gladius i, un cop retirats, sovint fundaven ciutats. A Roma tot girava entorn al poder: imperium volia dir “dominar”, i amb August el sistema es concentrava en la seva figura. La famosa frase “divide et impera” (divideix i dominaràs) es feia realitat amb pactes com els foedus aequum (d’igualtat) o foedus iniquum (de desigualtat) amb els pobles de fora.

La ciutat de Bàrcino va ser fundada pels legionaris jubilats que havien lluitat a les guerres Càntabres.

Vida i art i gastronomia

El teatre i la cultura eren omnipresents a la vida romana. El guia ens va parlar de les representacions de pantomimes, comèdies i mims, que formaven part de l’entreteniment habitual. A més a més ens va sorprendre molt veure com ja en aquella època jugaven a tres en ratlla, cara o creu (caput et navia) i estirar la corda, o que els grafits ja eren una pràctica habitual a les parets de la ciutat. Fins i tot els jocs infantils d’avui tenen un passat romà.

També vam veure també mosaics fets amb tessel·les al museu MUHBA, i vam descobrir que els romans ja utilitzaven bava de cargol per regenerar la pell. Ells ja sabien que aquesta ajudava els caragols a reconstruir la seva closca, així que la feien servir com a tractament facial.
Al museu també vam parlar de la fullonica, l’antiga bugaderia romana, i vam veure com allà s’hi feien les tasques més quotidianes. A fora de les ciutats, s’hi acumulaven les aigües brutes, que després es tapaven amb terra.

Pel que fa a la gastronomia, també ens van parlar de la cuina: preparaven garum i liquamen, salses fetes amb peix fermentat, i conservaven el peix amb sal. Addicionalment, vam tenir l’oportunitat de veure com es feia la producció de vins. El vi era tot un món: existia el most (no fermentat), el vi endolcit amb mel mulsum, posca, vi amb aigua, vinum piperatum, el vi amb pebre…

Els alumnes de Llatí de Batxillerat vam acabar en el fòrum, a l’actual plaça Sant Jaume, on les dones van fer la primera manifestació feminista. Van ser conegudes amb el nom d’Axitiosae, les extravagants.

Aquesta ruta ens ha deixat clar als alumnes de la modalitat humanística que la petjada romana és profunda i viu en molts més racons del que imaginàvem. Des del Cardo fins a les columnes d’August hem connectat amb un passat que, tot i els segles, continua parlant-nos. Sota cada pedra potser s’hi amaga una història romana.

Quan diem una expressió llatina, juguem a cara i creu, paguem una multa, bevem vi, o caminem per un carrer empedrat… estem trepitjant l’ombra de Roma. Una ombra molt viva. Els romans no només hi van ser, sinó que encara hi són.